Three Peaks Race

Dissabte passat vaig poder participar en una de les curses de muntanya més populars del Regne Unit, la Three Peaks Race (Cursa dels Tres Pics). Acostumat als exigents recorreguts de moltes de les curses de casa nostra, els 37.4 km i 1600 m de desnivell positiu poden semblar poca cosa. De fet, és difícil trobar grans desnivells a una illa on el pic més alt és més baix que Caro.

Tot i això, la cursa té un cert encant perquè discorre pels Yorkshire Dales, una zona de muntanya calcària, amb verdes pastures, on, si el temps acompanya, trotar-hi pot ser molt agradable. Més de 900 participants enguany, la 55ª edició, on sembla que això de córrer per la muntanya (o “fell running” com li diuen aquí)) fa més temps que funciona. A les 10 del matí es dóna la sortida desde Horton-in-Ribblesdale i inmediatament comença l’ascensió al primer pic, el Pen-y-Ghent (689 m). El pendent és suau , tot i que s’endureix una mica al final. Faig cim 47 minuts després d’haver sortit, menjo una mica i cap avall, sense massa pressa, que la cursa és llarga. No hi ha avituallaments sòlids (a casa estem una mica mal acostumats), però els gels de diferents sabors que porto damunt espero que m’ajudin a aguantar fins al final. Entre el primer cim i l’ascensió al segon pic, el Whernside (723 m), la cursa transcorre per terreny pla o lleugerament ondulant durant uns quants quilòmetres. Apart d’una cursa, els Tres Pics també és una popular ruta senderista, i trobem un munt de gent pel camí animant-nos. Abans de la segona pujada, trobo a l’avituallament líquid un bidó de beguda isotònica marcats amb el meu número que havia deixat per transportar fins aquest punt, i, ampolleta en mà, cap amunt. El tram final d’aquesta pujada és un dels més durs que recordo en una cursa de muntanya. Pràcticament tothom puja de quatre grapes aquesta part final. Al cim, com sol passar en aquest país, un vent que et tomba i quatre gotes. Després d’ un ratet d’ampla cresta, descens per camins pedregosos i herba. El recorregut de la cursa teòricament no està marcat, llevat d’algunes parts, i això vol dir que es pot triar la ruta (retallar no és pecat). L’ascensió al darrer pic, Ingleborough (722 m), es fa pesada i, igual que el Whernside, presenta un tram de pendent descomunal. Un cop passat aquest calvari, i després del darrer mos al cim (km 30), arrenco la baixada esperant detectar com estic de forces. Sembla que m’he administrat prou bé durant la cursa i puc apretar una mica. Només amb això, m’és suficient per començar a arreplegar “calàvers” i a devorar quilòmetres. Vaig disfrutar moltíssim de la baixada i vaig aconseguir un temps de 4 h 48’, quan no esperava fer-ne menys de 5 h 15’. Inevitables comparacions amb les nostres curses: manca d’avituallaments, especialment sòlids, de dutxes al finalitzar, de bosses de regals...fins i tot vaig haver de pagar extra per la samarreta de la cursa! I el pitjor de tot, quan havia llegit que imprimien el teu temps en acabar, pensava en un d’aquells diplomes tan lluents i bonics que fa Carlos, i enlloc d’això, em vaig trobar amb el meu temps i la classificació (el 437) impresos en un tiquet del Mercadona! Res, que ja tinc ganes de córrer per muntanyes de veritat..
By Rafa

+ Informació: http://www.threepeaksrace.org.uk/
Classificacions http://siera.sportident.co.uk/threepeaks/results.php?course=Long
Videos: http://www.youtube.com/watch?v=6vcnd2NktxU&feature=channel_page
http://www.youtube.com/watch?v=ZJmnSTZHBO8