30 de juliol 2008

Gúbies, boixos i boira...

Gràcies, Nois !!!!

Què trist, només puc fer cròniques de sortides d’entrenament (bé, Albert segur que pensa que ni fou un entrenament...).

“Pué esso”, ahir tarda sense saber encara si m’havia d’emportar sopar o no una bona colla s’apleguen a carreretes: kf/kfa, shica tucson, PTL al complert, Puça UTM, Paco CCC i mi mijmo pels GRP (no cal dir que Albert ja portava corrent des de la gran ciutat avançant alguna que altra bici......a n’este tant li fot que pugin lo gas-oil......).

I amb només un gel (això sí, amb taurina) i poca aigua (no com algun PTL que portava bocata de metro...) “pacamunt” que ens espera el Farrubio pensava jo. Només començar la pujada després de deixar lo barranquet ens trobem a J.Luis i papá Carlos que baixaven, situació que aprofitaren algunes per excusar lo retard pujant (jeje). I amunt, amunt a un ritme més que bonic per mi (crec que lo kf tá fort, fort....) i només sentint de lluny lo monòleg de Paco CCC (com es pot parlar sense respirar? pensava jo....); per baix meu, com no, pujaven elles, però també xerrant.....o sigui, crec que era l’únic que rebufava....

Un cop quasi dalt i amb un PTL devorant lo bocata, un altre PTL barallant-se amb el GPS i l’altre ja mirant com baixar cap a la Vallfiguera i, abans de gelar-mos, reprenem la baixada cap a la Vallfiguera per la sendera “acabada de netejar” (qui vulgui depilar-se de bades que demani més dades al Manso)....però Oh sorpresa: em quedo amb els PTL i Albert; ja començava a pensar que GRP acabaria sent Gran Pardillo.......i més quan vaig sentir que des de dalt em cridaven els que marxaven per assegurar-se que jo seguia; realment em van veure malament pujant......i jo sense saber què hauria per davant.

En trobar la semipista d’accés a la sendera d’entrada al barranc, Carlos ja avia repetit com a 4-5 cops l’acudit de “dame un agua, negra”....i tot i dir-li que ja el sabia, ell dale que te pego....

Accedim al barranc amb blocs per donar i per vendre i amb les cabretes Puça i Perales mostrant la seva agilitat tot i alguna caiguda (si m’arriba a passar a mi el meu cap encara estaria fent de pinball entre les roques....). Quan ja es feia de nit, a algú se li acut preguntar-li a Puça si havia estat a les Gúbies (Guvies segons el pintor); com no havia estat i cap pressa per anar enlloc, pos anfiladero cap a dins. Ara l’acudit de “la negra” ja havia canviat per la cançoneta post-traumàtica de festes de Camp-redó: Manuela i no sé que dels besos....

En tornar anfiladero afora, eren les 21,23h. (a aquella hora ja tenia clar que hauria crònica) i a pujar la sendereta cap a Coll Ventós: inici durillo on els hagin però almenys ja tenia clar quin era el destí (fessin el que vulguessin fer després les màquines jo ja tenia clar que la carretera no l’amollava...), però cony encara quedava lo bonic!!!

Cal dir que lo frontal d’Elena va aguantar quasi tota la pujada i ens servia de referència als que el portàvem a la motxilla. Només començar Puça feia de Leo amb aquella pregunta de “ja devem estar quasi dalt, no?”; la resposta de Perales ben clara, concreta i concisa: “uff...encara et queda....”; i per dalt que ja es veia la boira.

Tot i algun que altre caminet equivocat (Cucut encara funciona......) i sobretot, molts, molts renecs cada cop que els boixos et barraven lo pas o alguna herba punxenca ens recordava la baixada cap a la Vall figuera; renecs del tipus “això ni és un entreno ni és un merda; si voleu entrenar ja us portaré jo a entrenar”, o bé “dec tenir la pobra novia esperant-se amb el plat a taula” o bé “on estigui la via verda”.....”enlloc de Gúbies esta sendera m’agubia”.....l’autor lo deixarem en l’anonimat, val?

Ja quasi dalt, amb boira i tots los frontals ja en actiu, lo famòs passet de rocota a la dreta i buit a l’esquerra (tot i la boira sabia el que havia a l’esquerra.......); finalment la brossa que alguns, permeteu-me, MALPARITS, tiren des del cotxe a la muntanya ens feia entendre que Coll Ventòs era a tocar (quina llàstima haver de lligar civilització amb aquesta porqueria de gent....en fi.....).

Com no, a les 22,15h, asfalt, pintura blanca, boira i Puça que per fi començava a riure amb un nuvolet d’aquells Mortedelo i Filemon dibuixat sobre el cap (“ara bon enterareu de què és un entreno!!!!”).

Res, en 10 minuts Caragol sense aigua i cap avall trota que trotaràs, amb aquells llumeta al fons que et deia: per fi Albert està entrenant....

Ja sé que per alguns serà parida, però baixar a aquelles hores per la carretera del Port (amb el consentiment de les nenes de ca meva), amb gent a la que admires pel que fan, amb l’espessor de la boira, sense més soroll que els pals dels PTL, pensant que encara era capaç de trotar després del ranxo que ens havíem fotut, va ser un moment de felicitat absoluta, m’ho havia passat i m’ho estava passant de conya!!! Com dic sempre, “Patint però Xalant”. (com imagino serà el cap de setmana de volteta pel Port...).

I tot i que alguns encara van fer el darrer retall d’asfalt, un poc abans de les 22,50 ens plantàvem a carreteres, amb algú que altre encara amb ganes d’esprintar......

No cal dir que lo plat d’espaquetti, panses i parmesà va volar com si res......

Repeteixo, gràcies, nois!!!!

By Fran

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Això d'estos entrenos s'acabara malament, el pròxim dia que mane lo manso dels collons jo portaré l'equipatje de jardine amb desbrossadora inclosa ni els jabalins volen passar per on vam passar natros! sinverguenza! vaya entrenos de m............. si voleu avui quedem a la caramella toquen unes serietes, això si que es un entreno.

Anònim ha dit...

Puça que això són antrenos psicològics, t'has d'andurir que "no estamos tant mal" i que només queden una trentena de dies.

Anònim ha dit...

Molt bona, roquetero 69!! Al final de tot, volumen!! Que és lo que interessa.
Pakolo