Ja fa uns anys,
quan començava a trotar per “nestos montes”, m’agradava llegir les cròniques del
blog de la UEC TORTOSA. Les que més m’agradaven eren les de les ultres, eren
tantes les emocions que posàveu, era tant, tant... queem vaig dir “això és lo
meu” i ara, després d’unes quantes a les cames, em toca fer de cronista de la BUFF
EPIC RUN AIGÜESTORTES2015.
En aquesta segona
ediciótornava amb ganes d’acabar-la després de que el primer any la boira obligués
a neutralitzar-la al km 74. El recorregut d’aquesta cursa de llarga distància
dona la volta al Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de sant Maurici, sortint
de Barruera (capital de la vall de Boí) i en el sentit de les agulles del
rellotge vas meravellant-te de l’entorn, i es casi impossible passar de llarg
sense que t’atrapi la majestuositat dels pics i tucs que s’emmirallen sobre llacs i estanys. Una sobredosi de natura.
El divendres toca
recollir dorsal i de passada deixar enllestida la bossa de vida, Barruera és
una autèntica festa del trailrunner, han engalanat el poble de tal manera que
diràs que estàs a BUFFRUERA, està ple de corredors i es que a part de la ultra
també es disputa una marató i una mitja de muntanyai en total som uns 750
corredors. Fet això toca sopar i descansar a casa del brother i la cunyada a
Boi.
Poc abans de les 6
del matí del dissabte 11 al puesto. Com no vull fer tard entro dels primers al corralito després de
passar el control de material. Aquest tràmit per mi no es problema, amb una
motxilla de 20 litres si que fa bulto, però ho portes tot més “desogat”... pels
costat només veig motxilles s-lab i cares de suor només de pensar que ho han de
treure tot i tornar a posar dins...com un autèntic tetris...quin
calvari...PAMMMM....SORTIMMMM... com ja ve sent habitual el ritme es fortet, i
si sense voler entres al caminet en un lloc avançat, on el ritme és elevat ho
pots pagar car. Després de passar per Erill la Vall, on els ressacosos de la festa major ens animen
entre càntics de rom, emprenem la primera pujada, un kmv en tota regla i a bon
ritmet (continuo pensant que he sortit massa fort) i com tot el que puja
després baixa, emprenem un descens vertiginós, primer i últim, una mala elecció
de calçat em fot els peus enlaire.
Passem el primer
avituallament, refugi de Conangles i la meva impressió es confirma, al meu pas
els del control diuen que acaben de passar la meitat dels corredors, maaal,
massa ràpid, he d’afluixar, bé, de fet els meus peus ja havien pres
aquesta feia una estona... continuo una
mica més endavant i intento menjar-me el bocata que donen, infumable, una bola
a la boca, grrr i per a colmo he de tornar enrere pq m’he deixat els pals a l’avituallament,
no passa res, “no hay prisa” que deia l’abuela.
Comença la segona
part, de Conangles a Pont de Ressec, una passada, tant pel que fa a la pujada
tota la raconada de Conangles com per després la baixada sota els ulls del
Montardo però sobretot, sobretot sobretot pel Lac de Rius...impressionant. Fins
al punt de parar 10 minuts i posar les
cames dins l’aigua mentre l’entorn t’absorbeix ..brutal... haurem de tornar amb
Blanca per que això ho he de compartir amb ella si o si... el sol, l’airet
bufffff
La baixada es tot
aigua per aquí aigua per allà, perfecte, la calor apreta i entre remullades de
cap em trobo amb un corredor portuguès amb qui anava l’any anterior quan ens
van neutralitzar, i amb el que aniré coincident en bastants trams de la cursa.
Del ressec fins
l’aparcament de Colomers hi ha una bona tramada de pista i a ple sol, i per si
fora poc baixen 4x4 d’aquests pujats que sense mirament no aixequen el peu de
l’accelerador i ens enfarinen amb un somriure a la boca (cabr...) es la tercera
pujada i anem acumulant desnivell. A Colomers m’agafo el bocata (igual de
infumable que conangles) i continuo una estona més fins trobar un racó on
banyar-me per segon cop, aquesta vegada tot sencer...no em sap gens greu parar
mitja hora i decansar, el cos m’ho agraeix, aprofito per trucar a casa i rebre
molts ànims de Blanca i les xiquetes... estic fresquet i amb els ànims dels de casa emprenc el camí
cap a Saboredo, mig camí, es el moment més calorós del dia però sé el que
m’espera, al refugi el Julián ens ha preparat el millor avituallament de tots,
una sopa, llonganissa, formatge i un pa cuit allà mateix...i una dutxa!!!! li
estic tant agraït i ell davant l’agraïmentem remata convidant-me a una
cervesa... Julián, t’ho torno a dir...MOLTES GRÀCIES...
Ara ja ho tinc tot,
la calor ja no la noto i he menjat i begut com mana, així que avant!!!...camino
paint l’àpat entremig de llacs, verd, grans pedres i neu fins Port de Ratera i d’aquí
baixada fins Espot, els meus peus treuen foc i vaig variant la petjada i això es pitjor pq muscularment em sobrecarrego
encara més les cames....Almenys el paisatge em tornar a distreure, ara ve
Amitges i els emblemàtics Encantats i Estany de Sant Maurici i una sendera que
no s’acaba mai fins Espot on hi ha la base de vida.
La base de vida és
un avituallament on els de l’organització et porten una bossa que tu els hi has
deixat prèviament amb tot el que allà et vols trobar...i el que jo més volia
trobar eren les bambes de recanvi...massa tard, els peus estan fets malbé...
ens canviem igual, una amanida d’arròs, la darrera trucada a casa i amb tots
els ànims i “bessitos” que em donen emprenem els darrers casi 40 km que queden.
Passat Espot Esqui,
on ens van parar l’any anterior, tot es nou i desconegut, bé, ara encara
continua sent desconegut pq ho faig tot de nit així que només veig el reflex de
les banderoles que ens marquen el camí...amb una equidistància gairebé
mil·limètrica es dibuixa una línia reflectant cap amut, i amunt...fins Les
Picardes...vaya pujada.. al cap només tinc arribar a refugi d’Estany Gento
abans de l’hora de tall (04:15) i em mortifica la idea de quedar-me fora, es
normal, no tinc paisatge per distreure’m
i el pensament et matxaca però quan
acabes arribant al refugi amb algo més de dues hores i mitja d’avantatge et fot
un subidon i et dius “apa...que això ja ho tenim”... 20 km i més de 10 hores
per davant?...marge suficient...
Darrera tramada, un
parell de colls, el segon el del Port de Rus que no s’acabava mai i d’aquí 10
km de baixada i a meta. Ara ja desperta el dia, la claror s’obre a la vall de
Boí, M’ho emprenc amb calma, els peus no poden més, em toca descalçar-me de
tant en tant i fer-los-hi mimitos. Fins Barruera encara queden dos
avituallaments més...ni paro...porto de tot i em sobren ganes d’arribar. Per
Taüll el dia comença...son gairebé les vuit del mati...ja porto 26 hores
nonstop. A Boí la grata sorpresa de trobar-me a Lourdes, la cunyada que
m’acompanya una estona, com a bona pràctica del terreno em fa un descripció del
que em queda “baixes fins al riu i després tot pla “ i amb les darreres forces
arranco a córrer fins Barruera i JAA...S’HA ACABAT...FINISHER DE L’EPIC BUFF
AIGÜESTORTES...
El millor premi ha
estat les paraules de Blanca, qui ha mostrat la més sincera admiració vers mi i
no per acabar la cursa sinó per ser com soc... gràcies xata... MIL GRÀCIES, I
PETONS...lo d’arribar a la meta d’una ultra, el reconeixement , el respecte,
l’autoestima, l’admiració dels demés... això es ser finisher, et donen un
record de la fita i au i si a més has
xalat mentre corries i suaves perfecte... però l important és que t’estimin i
et vulguin per ser com ets i això a mi em fa sentir molt HAPPY.
I seguint amb els agraïments,
si bé els dos primers avituallaments han deixat molt que desitjar, la resta ha estat
de 10, lo recorregut, la senyalització però sobretot l’equip humà...durant la
nit a cada coll i a cada fondo et
trobaves dos o tres que cuidaven de que tot anés bé i això s’agraeix molt.
També a tots els
apassionats per aquest esport, i als que m’heu ensenyat tots elssecrets, que
per no deixar-me a ningú ho resumiré fàcilment: als meus amics de la secció
trail de la UEC TORTOSA...GRANDEEEESS!!!!!
Repetir no està al
cap. Si en canvi fer la marató de muntanya pq es el tram d’Espot fins Barruera
i al fer-ho de dia m’atrau més ... i encara més si la faig amb Blanca.
Ara a descansar i a
comprar-me unes altres ultra raptor... les mujin per a tirades curtes o
supercurtes.
Si heu arribat fins
aquí, es que us agraden les distàncies llargues...heu passat la prova, si
encara no ho ets que sàpigues que tens capacitat per ser un ultrarunner...només
desitjar-te SALUT I CAMES.
