La intracronica de Rocky Balboa o "La avarícia rompe el saco".La setmana prèvia a la cursa millor no podien anar les coses per a l?Administració de Loteria numero 1. Tots los números venuts, i los “gordos” ben repartits com sempre als que mes ho necessiten. Però com que l’avarícia “rompe el saco” me vaig quedar un numero a la butxaca “per si de cas”. I lo “per si de cas”, te c..llons la cosa, pos va sortir prontet i matineret ja que encara no havíem arribat a la primera sendera i ja sentia les veus de los de “Sanildefonso” cantant lo meu numero. No m’ho podia creure, però m’havia tocat lo numero que quedava.
Content com un gínjol per la noticia i en l’afan de compartir alegries me vaig quedar a esperar a la resta de corredors locals per que tenia ganes de que tothom o sapigues i també puguessen participar de la joia i alegria que estes noticies donent. Així que después de un bon rato d’estar esperant a la penya local mos vam ajuntar la representació de la UEC Tortosa en cursa per a fer la resta de la competició juntets, en harmonia i parlant de les nostres coses perquè claro esta que la classificació de fer primer de la UEC ni mos anava ni mos venia, ja que natros som com una familia i estos piques ni mos van ni mos venen. Però com lo dimoni no dorm, la qüestió es que com qui no vol la cosa i en aussencia dels “gallitos del corral” los subalternos vam intentar fer un remake de les series de Roky Balboa. Ja sabeu, aquell boxejador sonat sempre al límit del KO però aguantant per esme lo que fase falta i al final completament sego i sonat cridant allò de AAAAADRIANNNNNN!!.
Pos a Pauls, d’esta sèrie de Rokys estaven:
Rocky loteria, que después de la primera punyada ja estava buscant lo protector de la boca per lo camí que porta a la primera sendera.
Rocky Pamitoc, aguantant com un jabato i crescut per vore arrossegar-se a Rocky Loteria, va tindre la seua crisis als masets de Lloa. Diuen los de primera fila que estava a punt de KO quant de repent va cridar lo seu AAADRIANNN!! particular i va començar a fotre punyades a dreta i asquerra però no va ser suficient pera tombar a Rocky Moto. Este, de la manera mes clàssica possible, cada vegada que venien punyades se fotia ven protegit contra les cordes...i ja me podeu fotre punyades maricons, que les aguanto totes!! I vaja com les va aguantar.
Rocky FradNan, per la seu part, va començar en un joc de cames que “riete de Jose Legrá”, però al forat de la finella, be per un mal moment o be per que no havia vist mai un c..ny tan grossot se va impressionar i se va quedar per uns moments.....pos literalment en babia que se diu, però sense arribar a la lona i aguantant com un home hasta lo final.
Mentres, un servidor, completament sego i estabornit se va despertat de cop quant doña Marga li va soltar: ¡¡Que no saludem o keee!!. Crec que li vaig contestar algo així com “NNNGGEEEEEE Yoooo sigo” al estil de Felipito Tacatum. Per acabar-ho d’arrodonir me vaig tindre que parar a pixar i bons coquets!!, allavons m’en vaig donar compte que allò era una cursa de Campeonato de España per que mentre estava fen les meues necessitats domes me pasaven “Charlies” i més “Charlies” per tot arreu. Al menos me quedava lo consol de que mentres pixaba me miraba y pensava “deu meu que ben fet que astic”.
Resumiendo, que a pesar de ser una gran familia i que los piques no mos van ni mos venen i que per supost no es lo nostre estil, les osties anaven que volaven i al final “lo xic estequefacuatredieskcorre” pos va ser lo primer Rocky devant de los atres Rockys. Ara que ja se qui es, pos ja li reservaré un numeret de loteria.......
Bueno, al final dir-vos que, no, que Tironet no me va agafar i Cesar per que no corria que si no....
By Rocky loteria
Una altra manera de viure la Cursa de Muntanya de Paüls: des de la reraguarda.
Avui se’m fa difícil comentar els resultats de la cursa, dels nervis de la sortida, del patiment del recorregut o de la felicitat de l’arribada. Són impressions que no he pogut viure. Però, en canvi, he viscut sensacions noves que tenen el seu costat positiu, amable I, fins I tot, excitant.
La nostra sortida també ha tingut la seva part de nervis i excitació. Ho portava l’ambient: el tràfec de gent amunt i avall pels carrers de Paüls, els embussos dels tancs 4x4 que bramaven per emportar-se el fato muntanya amunt, algun crit de l’organització i les ganes de tenir-ho tot a punt i perfecte per al repte d’enguany. L’ocasió s’ho valia. Per això, la màquina UEC Tortosa ha començat a funcionar i al final tot ha anat com una seda (tot i que ja sabem que “tot” és millorable”).
Després d’aclarir-nos amb Manolo i companyia, el Fran ha agafat el seu tanc 4x4 i ens hem enfilat cap al nostre destí: Joan Gran. La veritat, ha estat un regal, el paisatge que s’hi pot veure és espectacular. Per una banda, tenies tota la banda de la Terra Alta i l’Aragó: Horta, Arnes, Calaceït (¿), Cretes i les sempre majestuoses roques d’En Benet. Per l’altra, Paüls als teus peus i tota la vall de l’Ebre a l’horitzó, amb el Delte ja una mica difús per la boirina. Allí ja hi estaven un bon grapat d’ebrencs i ebrenques manifestant-se contra tot tipus de transvasaments i d’enganys. Llàstima que alguns no hi hàgim pogut anar, un altre dia serà.
Com anava dient, Joan Gran era el nostre destí, el darrer control de la cursa, a partir del qual els corredors ja enfilaven uns 5 Km. cara avall i olorant la meta. Hi hem anat cinc: els de la foto (Fran, Sandra, Moisès i Pep) i el que no surt perquè feia la foto (Albert). De seguida hem tirat per una pujada ben dreta, però que era molt còmode de caminar, ja que a més de tractar-se d’una sendera pel mig d’un bosc, el terra estava molt tou de les pluges. El corredors segur que haguessin agraït un recorregut com el nostre.
Al començament feia un fred que pelava i ens hem hagut d’ampanyar a tapar-nos com hem pogut. Un bon caldo o un rom cremat hagués anat la mar de bé. Potser no calia tant, però sort que ens hem pujat el nostre fato, perquè, a més de pelar-nos de fred, ens haguéssim mort de gana i de set. Però som de la UEC,hem de fer pinya, treure pit fora i no hi ha contratemps que ens venci. Primer, el temps m’ha passat ben ràpid (la sorpresa del lloc i l’esmorzar hi ha ajudat molt), després començava a ser una mica tediós, però hem començat a veure com unes formigues que pujaven la Punta de l’Aigua i al cap de poc temps ens han arribat els primers corredors: un basc i un magrabí de Cuenca”. No ho sé, però pensava que passarien volant i no, eren humans, han pujat a peu i sense córrer. El basc fins i tot s’ha parat a treure’s la pedreta el venia tocant els bolets tot el recorregut. I a partir d’aquí, fins a 353 corredors i corredores. Em volgut donar ànims a tots i a totes, però els/les de la UEC han estat els nostres preferits. Les cares eren tot un poema. Alguns cossos ja estaven arrossegant-se, però el bon humor no ha faltat i només una crítica, la resta parlaven maravelles del recorregut. Estarien embogits de la seva duresa” Els havia pujat la sang al cap” No ho sé, però ara quasi tots estaran satisfets d’haver-hi participat.
Salut i República sense transvasaments.By Pep de l’Aleixar i Tortosa
Des de la Punta de l'Aigua.Promptet com a tots ens va arrencar el dia i quin dia, el meu cunyat pakolo, moises i un servidor, puça. Teníem la missió de controladors a la punta de l'aigua i més que controladors allò va ser un descontrol, arribats allà d'alt (el punt més alt de la cursa) jo ja no podia ni fava, Moisès i Pakolo van fer una pujada a piño i jo feia aigües per tots costats. Vàrem organitzar-mos un poquetet, llistat d'inscrits, botzines, camara de fotos, cadascú tenia la seva feina i la vam complir d'allò més bé, a poc a poc va anar arribant gent fins juntar-mos unes 15 persones( tots seguidors) i ha partir d’aquí comença l'espectacle en un tres i no res arriben els primers mentre buscava com es deien pel numero de dorsal ja m'havien passat jodeeer vaig pensar sols vaig tenir temps de avisar a Pakolo: QUIDAU QUE VENEN!!!!! i així vam arrencar, desprès va anar la cosa força be i la gent va al·lucinar molt de les vistes i de tot el recorregut, quan va passar Elena que era la primera de la UEC en arribar alli casi me la menjo li cridava com un boig, varies anècdotes van passar per allí d'alt:
1- estava cridant a un home pel nom ànim rafa, ànim, sommi que ja ets d'alt i el tio es para al meu costat i hem deixa glassat, saps quants anys tinc?, no, 64 anys i en fa 4 que corro per les muntanyes i jo mai abandono, gràcies pels ànims nois i se’n va cara meta amb una convicció fora de lo normal per a una persona de la seva edat.
Vaig viure una cursa d'alta muntanya des de fora i la veritat es que va ser molt bonic però jo hagués volgut formar part d'aquells sofriments continuos.
Ja han passat uns dies i ja s'han tret moltes valoracions de la cursa i s'ha parlat amb molta gent i la veritat es que la gran majoria parlen de " LE PETIT ZEGAMA " entre tots farem que l'any vinent sigue encara més gran.
FORÇA UEC TORTOSA.
By Puça
XI Copa catalana de marxes de resistència
