Avui amb lo canvi d’hora hem quedat a les 7
del matí a quatre camins, estava tot tancat i sense perdre temps hem empres lo
camí cap al bar de Prat de Comte que com es temporada de caça obre prompte. Fem
un cafè ràpid, ja que Perales vol estar a les 12 a Tortosa i emprenem la
marxa pel GR fins la Refoia
del Montsagre, allí agafem la sendera que baixa cap a la vall de Bages; l'intenció es buscar lo camí (sendera) de Paüls a Prat de Compte, sabem més o
menys per on ha d’anar però no l’hem fet mai. Baixant veiem uns masos per on
creiem que hem de passar i mos la juguem, agafem un MR i..... aquesta vegada ens
surt be la jugada, en no res trobem un pista que puja cap a uns bancals
treballats, la seguim i arribem a un maset, allí voltem un mica fins que trobem
la sendera bona, la seguim i ràpidament arribem al “coll de Prat de Compte”
la sendera es clara tant de pujada com de baixada. Un cop a baix, seguim un
pista que ens portarà un altre cop al GR i d’allí al bar 10 minuts. Arribem a
les 11:30 i encara tenim temps de fer la cerveseta. Finalment la volteta a
estat molt xula i el dia fantàstic, pareixia que havia de ploure però tot a
quedat en quatre gotes.
31 d’octubre 2010
28 d’octubre 2010
Cursa d'Ulldecona
Diumenge matí, havíem quedat amb tots els
companys de la UEC que anàvem a Ulldecona, a les 7:30 a los “jamones”, fins
aquí cap problema, la nit abans la motxilla preparada, i tot apunt per quan
toques el despertador, estava dormint quan me truquen al mòbil, el cor me va pegar un batec, alguna cosa
havia passat, la meva filla que anava per aquests mons, de tot però res bo me
va venir al cap en uns segons….. sento una veu que me diu hola elena soc Leo
que no vens? aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah no m’havia tocat lo despertador!!!!
t’esperem? no, per suposat que no, ja
vindré. I ara que faig? mig dormida mig malhumorada, uf uf, li comento a César.....
tu no m’acompanyaries a Ulldecona? Jo? ara? Pos va a ser que no…au Elena agafa
el cotxe sola, més que res per que estava com una mica”pa llà”, i cap a
Ulldecona, de sobte me ve al cap que no sé a quina hora és surt, truco als meus
companys i me diuen que a les 9, menys mal per que si és més aviat no arribo.
Quan passo per 4 camins veig aparcada la furgo
de Marga, per un segons vaig estar a punt de quedar-me amb ells per fer la
volteta guai...però no, vaig continuar, A les 8:20 ja estava a Ulldecona,
tampoc m’enrecordava per on estava la sortida, preguntant a la gent que hi
havia pel carrer però no ho vaig encertar no ho sabien, ai ai que encara faré
tard, per fi arribo al lloc, Leo i Montse ja tenien el meu dorsal, tot i així
encara me va donar temps de xerrar una mica amb els companys.
A les 9 donen la sortida, i a córrer........
ja sabia que encara no estava preparada per pegar-li canya, però també era
conscient de que ho volia fer, vaig sortit molt forta intentant aguantar el
ritme de Lucia, però que forta que estàs Lucia!! al quilòmetre 10 faig petar,
me prenc un gel, me vaig recuperar una mica, els bessons els tenia molt però
molt carregats, Mentrestant m’anaven estirant i animant Nando i Raul, quan no
era un era l’altre i jo que no podia en la meva ànima, pensava:Elena no tens
coneixement……quan me van dir que anava la tercera vaig pensar que havia
d’aguantar com sigues i així ho vaig fer……total que arribo a meta amb 2 hores
26, molt ben acompanyada, amb Raül i Fran. No està gens malament per ser que
encara estic en fase de recuperació, jeje, però ara me toca fer bondat, tinc
els bessons a punt de rebentar, aixaix.
24 d’octubre 2010
La volteta guai
Bé, hem quedat
prontet a 4 camins uns quants dels que se’ns havia ressistit Ulldecona. Creient
que seriem quatre i l’astròleg, al final, com sempre, los millors. Per una
plaça no hem pogut anar tots en la furgo, però sort d’això, perquè los mossos
estaven vigilant ‘Los Pilans’.
Hem sortit del
Pou de les Neus en direcció Clotes, on hem esmorzant amb un altre grup
d’excursionistes que venien d’Horta i dels qui hem conegut a Jaume, sense
Sandra, que s’havia equivocat de direcció i havia fet cap a Londres. Ràpid,
ràpid hem continuat cap a la Vall d’Uixó. Hem pujat per la senda de ‘los
Zuzukis’, on Mauro ens ha explicat les aventures i desventures motoritzats a 4
rodes, a 2 rodes o a 4 potes (aquesta última ho dic per la fantasia eròtica dels
que feien nosa al mig de la senda...). I quina pujadeta!!
Hem continuat cap
a Terranyes, Camí de la Gavarda, pujar a la Mola...I algún rovelló que altre
encara quedava!!. Ja me veus a Isa en una bosseta on casi tots (eh, Martí?) hem
posat lo nostre bolet. Puça ha estat el campió, però crec que se’ls han cruspit
tots los kefes. Hem seguit cap al Mascar i allí la última pujadeta fins als
cotxes. I com no, Carlos, com un coet, ja ens esperava cervesa en mà.
Uns 21 km en
gairebé 1.000 de positius i unes 4 horetes de xalera. A repetir-ho pronte, això
és lo que hem de fer.
By Maggie
Climbaton Mt Kinabalu
Com ja en porto unes quantes de curses, ja sembla
que poques et sorprendran. Pos esta ho ha fet: la gent tant diferent, erem
quatre occidentals, 4000
metres , la jungla, ser una atracció, que la selecció
catalana i basca t'estiguent esperant a meta, quantes escales, quasi 2400 metres en 8 kilometres ... i sort
que ens va fotre fresca i no va ser molt extrema d’humitat i la calor que diuen
ha fotut altres anys.
La gran matinada, sortiem a les set i entre l’esmorzar i els desplaçaments, a les 4 i mitja a l'aire. A les cinc i mitja em recull la furgo que ha anat a buscar a Nuria Picas de la selecció catalana (segona aquest any a Paüls).
Jo anava amb la por de fotrem al mig de gent de molt de nivell, amb l’agreujant d'uns talls horaris molt exigents. Però no l'ambientillo, tot i ser molt oriental era popular. Sobretot el malaios que amb domini de les adidas kampung (busqueu al google, busqueu) anaven molt senzillets, inclús diria que fora de lloc. Tot i que després uns quans van volar.
Sortideta al meu estil. Detràs i anar agafant ritme el primer quart, per fer una primera hora per sota 160 (feia mes de sis mesos que no em posava el pulsòmetre, hi havia pressió esta vegada), a partir d'aquí anar apretant que quan estàs tocadet ja costa molt pujar de pulsacions.
Tot anava de cine fins que portava una horeta i mitja que vaig decidir prendre’m un gel (als avituallaments sols aigua, sort de Fernando massatgiste de la selecció catalana que em va donar dos gels i dos barretes). Vas massa be i tot i que no tingues gana ara toca. Que si treu lo gel, que si l'aigua, vaig baixar molt de pulsacions i em va costar tornar a superar les 160 quasi mitja hora. Quan tornava a anar fort i estava de puta mare comencen a pesar los mes de tres mil metres d'altitud. No em vaig arribar a trobar malament, però respirava molt fort i tenia el cor al clatell. Para colmo no podia mantenir les pulsacions altes.
A part dels efectes de l'altidud, per sobre els 3500, cambia completament el terreny, d'anar envoltats de mes o menys vegetació amb moltes escales, passes a una gran llosa de granit, quan dic gran vull dir gran, que et porta fins un del cims de la muntanya amb una succesió de directisimes, amb cordes... bestial.
Arribo a dalt amb 3 hores i deu minuts (tallen a les tres i mitja, demà als open a les 2 i mitja, avui correm veterans i dones). Cap vall que fa baixada pel mateix lloc que s'ha pujat. Recupero i vaig pujant el ritme, ostres això s’agarra, sembla humit, patapam, mans i cul a terra, segona baixada de ritme important. Baix fent, la nit abans ha plogut, hi ha molta humitat, moltes escales de fusta llisa. Penso en el viatge i vaig baixant. Que llarg que es fa. Arribo a l'asfalt son tres quilometres que no hem fet de pujada, se surt i arriba a llocs diferents. Veig que no baixo de les cinc hores (l'objectiu optimiste) però a bon ritme cap a les 5 hores i deu minuts queem costa.
L'objectiu que no arribes als talls aconseguit. acabo
fortissim pensant en els dos punts que he afluixat (igual peto o me jugo lo que
me queda de viatge.
A part de la cursa, no vull deixar d'explicar lo be que m'ho he passat amb la companya de los putos crakcs: Nuria ha guanyat la cursa, Nerea sisena o setena, Tofol tercer i campió de la copa, Xavi quart, Iñigo sisé, Sebas setè i el pobre Iraitz li ha agafat un jamacuco a300 metres de meta que
ha passat d'alt de l’ambulància (sols ha sigut un mareig).
Se queden moltes anecdotes per explicar, ja aniran sortint los dimarts i dijous quan torne.
No en hem tingut prou amb el PTL que ara us tocarà aguantar esta.
Continuo amb la meva aventureta malaia.
By lo manso
La gran matinada, sortiem a les set i entre l’esmorzar i els desplaçaments, a les 4 i mitja a l'aire. A les cinc i mitja em recull la furgo que ha anat a buscar a Nuria Picas de la selecció catalana (segona aquest any a Paüls).
Jo anava amb la por de fotrem al mig de gent de molt de nivell, amb l’agreujant d'uns talls horaris molt exigents. Però no l'ambientillo, tot i ser molt oriental era popular. Sobretot el malaios que amb domini de les adidas kampung (busqueu al google, busqueu) anaven molt senzillets, inclús diria que fora de lloc. Tot i que després uns quans van volar.
Sortideta al meu estil. Detràs i anar agafant ritme el primer quart, per fer una primera hora per sota 160 (feia mes de sis mesos que no em posava el pulsòmetre, hi havia pressió esta vegada), a partir d'aquí anar apretant que quan estàs tocadet ja costa molt pujar de pulsacions.
Tot anava de cine fins que portava una horeta i mitja que vaig decidir prendre’m un gel (als avituallaments sols aigua, sort de Fernando massatgiste de la selecció catalana que em va donar dos gels i dos barretes). Vas massa be i tot i que no tingues gana ara toca. Que si treu lo gel, que si l'aigua, vaig baixar molt de pulsacions i em va costar tornar a superar les 160 quasi mitja hora. Quan tornava a anar fort i estava de puta mare comencen a pesar los mes de tres mil metres d'altitud. No em vaig arribar a trobar malament, però respirava molt fort i tenia el cor al clatell. Para colmo no podia mantenir les pulsacions altes.
A part dels efectes de l'altidud, per sobre els 3500, cambia completament el terreny, d'anar envoltats de mes o menys vegetació amb moltes escales, passes a una gran llosa de granit, quan dic gran vull dir gran, que et porta fins un del cims de la muntanya amb una succesió de directisimes, amb cordes... bestial.
Arribo a dalt amb 3 hores i deu minuts (tallen a les tres i mitja, demà als open a les 2 i mitja, avui correm veterans i dones). Cap vall que fa baixada pel mateix lloc que s'ha pujat. Recupero i vaig pujant el ritme, ostres això s’agarra, sembla humit, patapam, mans i cul a terra, segona baixada de ritme important. Baix fent, la nit abans ha plogut, hi ha molta humitat, moltes escales de fusta llisa. Penso en el viatge i vaig baixant. Que llarg que es fa. Arribo a l'asfalt son tres quilometres que no hem fet de pujada, se surt i arriba a llocs diferents. Veig que no baixo de les cinc hores (l'objectiu optimiste) però a bon ritme cap a les 5 hores i deu minuts que
A part de la cursa, no vull deixar d'explicar lo be que m'ho he passat amb la companya de los putos crakcs: Nuria ha guanyat la cursa, Nerea sisena o setena, Tofol tercer i campió de la copa, Xavi quart, Iñigo sisé, Sebas setè i el pobre Iraitz li ha agafat un jamacuco a
Se queden moltes anecdotes per explicar, ja aniran sortint los dimarts i dijous quan torne.
No en hem tingut prou amb el PTL que ara us tocarà aguantar esta.
Continuo amb la meva aventureta malaia.
By lo manso
22 d’octubre 2010
Sortida guai!!!
Per aquest diumenge Perales proposa lo següent:
“Pels que no
s'han pogut inscriure i els que no van a Ulldecona , sortideta guaiii pel
port, recordarem vells temps.
La ruta: Caro, Clotes, Terranyes, camí de la Gavarda, Cantera del Gall, Mascar, Restaurant.
La ruta: Caro, Clotes, Terranyes, camí de la Gavarda, Cantera del Gall, Mascar, Restaurant.
A les 8 a 4 camins.
Quins records!! Ara en tanta competició pareix que ja no tenim temps ni ganes de fer estes sortidetes.
Quins records!! Ara en tanta competició pareix que ja no tenim temps ni ganes de fer estes sortidetes.
Vinga fem llista als comentaris.
20 d’octubre 2010
19 d’octubre 2010
05 d’octubre 2010
Terra d’argila
Els habitants de La Galera, durant
segles, han moldejat l’argila amb les seves mans per fer els diferents estris
que formen la terrissa. I ho segueixen fent. Però ara han ampliat fronteres.
Ara també han moldejat una cursa gairebé perfecta (lo del gairebé és per
encoratjar-los a seguir així). Ja he dit altres cops que per a mi una cursa,
més que premis, que també, ha de tenir una atenció exquisita pels corredors i
això ho vam trobar ahir. I no hi ha millor forma de fer-ho que amb la barra lliure
organitzada després amb tota mena d’embotits i pà amb tomata, dolç i begudes
vàries a repetir. Una organització molt ràpida i que vetlla pels més menuts,
organitzant-los curses, ventureres n’he diem abans, a la seva mida –ja
recollireu lo fruit de lo sembrat d’aquí uns anys- i que a més tenen la sort de
tenir un atleta de qualitat –hauríem de parlar d’una família de qualitat- que
guanya d’una forma molt elegant, tant per la forma com pel temps: Llorenç
Sales.
Vaig ser testimoni durant 9
quilòmetres i mirant-me’l me recordava al millor José Luís González -los més jovens aneu al youtube- i us
asseguro que la meua gambada anava al límit mentres que la d’ell es limitava a
un gràcil impuls. Los de la UEC, si no vam guanyar un pèrnil va ser per que no
en donaven però allí estàvem los jovens de la UEC mantenint la gràcia i alegria
de la nostra samarreta al podi masculí i femení. I veient l’espenta del poble
galerenc i retomant la idea sembrada per Mauro als comentaris de la PL Tortosa,
si xalaríem amb la marató de la Lluna Plena un altre cop...
Sinto
04 d’octubre 2010
Ja hem passat una nova edició de la Volta Aventura , en concret la 18ª i, continua viu l’esperit que la va veure naixe, dos dies intensos de BTT per les nostres muntanyes compartint esforços, risses, plors, averies i ......cerveses.
Aquest any ens hem reunit uns cinquanta ciclistes dels quals sis eren dones, tot un èxit. El recorregut del primer dia ha estat el que teniem previst, o sigui: La Fou , Retaule, Casetes Velles, Millers, Arany, Parrissal. El del segon dia l’hem canviat i ha estat el següent: Beseit, Pantà de Pena, Mas Roig, Sant Miquel d’Espinalva, Pinar Pla, Fredes, Pantà d’Ulldecona. La baixada final l’hem fet uns pel Portell de l’Infern i altres per diferents raons per la carretera.
Aquí us deixo uns enllaços amb les fotos.
Fotos de Saba>>
Fotos d'Albert>>
Fotos de Mauro>>
Cursa de Tivissa. 10 d'octubre 2010
... i van cinc!!!
Una cursa pionera en alguns detalls importants. Va ser la primera de regalar un pernil a l'equip més nombrós, un premi que desprès han adoptat moltes curses i que ha donat molt de joc. Recordeu a Enrique enarbolant lo trofeu entre la cridòria del personal esbarrat?
Si no m'erro també va ser la primera en oferir rostida a l'arribada i potser també cervesa de barril, però d'això en tinc un record una mica confús.
Amb una de les zones més tècniques del circuit, la Serra de la Creu, també inclou trams de pista, una combinació de velocitat i habilitat que amb els seus gairebé 2.000+ en 23,5km la fan una de les curses més explosives, també per lo explotada que arriba la gent a meta.
Segur que l'organització serà magnífica, com sempre i els patiments quedaran aviat oblidats amb unes llesques amb botifarres i bon vi del terreno.
Au pos, aneu pagant los que falteu que això serà un xou. I si en voleu saber més piqueu al logo de la cursa.
Si no m'erro també va ser la primera en oferir rostida a l'arribada i potser també cervesa de barril, però d'això en tinc un record una mica confús.
Amb una de les zones més tècniques del circuit, la Serra de la Creu, també inclou trams de pista, una combinació de velocitat i habilitat que amb els seus gairebé 2.000+ en 23,5km la fan una de les curses més explosives, també per lo explotada que arriba la gent a meta.
Segur que l'organització serà magnífica, com sempre i els patiments quedaran aviat oblidats amb unes llesques amb botifarres i bon vi del terreno.
Au pos, aneu pagant los que falteu que això serà un xou. I si en voleu saber més piqueu al logo de la cursa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)