II Pujada al Montsià (i baixada)

Guapa, guapa, de veritat que l’he trobat molt guapa.
L’any passat no la vaig poder córrer per que coincidia amb la volta aventura, però vaig sentir dir que els canareus havien organitzat una gran cursa, i com que no m’ho acabava de creure, vaig pensar que lo millor seria anar-hi i comprovar-ho “in situ”, i així ho vaig fer.
O sigui que lo diumenge juntament amb una bona colla de uequeros, ens desplacem una mica més al sud, just on van posar una ratlla al mapa..., de moment anem be, no ens a calgut fotre la gran matinada, mitja horeta i ja hi som, entrem a Alcanar seguint a Perales que ens porta pels carrerons més estrets del poble, segur que sap on va ? pensem, jo crec que no tenia ni idea, però... xeic va i ho encerta, de xiripa segur, finalment aparquem prop de la sortida.
Recollim els pitralls, com no, a incidències per morosos, i ens comencem a preparar que les noies surten aviat, es curiós que amb tan bona inscripció, surtin tan poques noies, i la majoria de la uec, no se, però crec que alguna cosa falla, per que a la marxa me va fer l’efecte que hi havia més noies que nois.
15 minuts després i ens toca als tios, traca i sortida, només sortir ja comencem a pujar en busca del Remei, en un tres i no res arribem i, primer sender “tècnic”, i si que era tècnic, les culades anaven que volaven, tot i que les roques ja s’havien eixugat de la pluja del dissabte, el pas dels corredors amb els peus fangosos, les feia relliscar moltissim.
Per aquí encara anava amb Angel, però la precaució i la temor de que me toques la loteria, me van fer afluixar una mica el ritme, i més tenint en compte que Angel es lo que la ven.
Poc a poc anem superant el terreny de garriga i emprenem una bonica pujada cap a la muntanya, empalmem la pista amb el sender, i comencem a gaudir de la autèntica “Pujada al Montsià”, roques, grimpades, vistes espectaculars, la tartera de pujada i finalment la Torreta del Montsià, punt culminant del recorregut, reialment espectacular!!.
“A partir d’aquí, tot baixada excepte una pujadeta, al mas de no se que...” em diu un dels controls, i una m..da bandarra, tot baixada..., de baixada si que n’hi ha, si, però de pujades ne quedaven un rastre...., i que pesades se feien a partir del km 25, menys mal dels participants de la marxa que feien una mica de tap i s’aprofitava per recuperar.
Finalment i després de patir una “miqueta” arribo al poble, baixo com puc les no se quantes escales, un parell de carrers més, i ostres, ja tinc la meta al davant, menos mal tu, si arribar a estar un carrer més enllà, me toca arribar arrossegant-me, es que ja no tenim edat per n’aquestos esforços, tat martí ?.
A l’arribada no hi feia falta de res, samarreta “tècnica” commemorativa, dutxes al pavelló amb aigua calenta i servei de “taxi-expres”, un avituallament magnífic, butifarrada, tota classe de beguda, amb cervesa inclosa (com deu mana), dols, café, i una cosa que no es habitual i que jo en especial vaig aprofitar moltisim, cadires!!.



Al moment del lliurament de trofeus, la UEC vam tenir una presencia molt important, Elena primera veterana, Leo, segona veterana, Rosa primera sènior, Pinyol tercer sènior, kiko tercer absolut...., i jo que no vaig pujar al podi, però feia les fotos, no està gens malament, NO?
En resum, FELICITAR als canareus per la cursa que organitzen, i donar la raó als que m’havien dit que a Alcanar feien una cursa molt ben parida, amb un gran recorregut i una magnifica organització.
Crec que hem d’estar més que satisfets de la quantitat i “nivell” de les curses que s’estan organitzant per aquí al “sud”, en pocs anys hem passat d’organitzar una sola cursa, ha organitzar-ne set, Paüls, Tivissa, Alcanar, Falset, Llop, Xerta, i ara Ulldecona, i totes a un grandissim nivell, res que envejar d’altres que tenen molt de renom, al contrari, i a més a més a mitja horeta de casa....

By xkf



http://picasaweb.google.es/trailuec/CursaDAlcanar#
http://picasaweb.google.es/javigine/Alcanar#
http://picasaweb.google.es/SeccioCursesMuntanya/IIPujadaAlMontsi#

Classificacions:

He consultat la web de la Cursa i posa que estan "EN PROCÈS DE PUBLICACIÓ, MOLT PROMPTE DISPOSAREU DE TOTS ELS RESULTATS", com podeu veure a la foto, està tot l'equip informàtic de l'Agrupació Excursionista d'Alcanar en ple procés de gestió de dades, crec que supervisats per Hermini, de moment ja podeu disposar de la classificació femenina, feu clik d'amunt de la foto.

Matagalls Montserrat (Lo Qm. 45)

Resum de la marxa: 10 hores de logística + 15,30 hores de marxa + 1,40 d’avituallament+assistència mèdica

Moraleja: si puc i me’n recordo, no tornaré.....això de les nits és molt pesat tu....

Detall: Després de xupar-mos autopista, parking de Monistrol, cotxe d’Oriol, mitja volta al parking a buscar les claus d’algun despistat, tornada al cotxe, caminar fins al metro, caminar fins al bareto de “solo podemo asé dó bocadiyo”, fer qua i pujar al bus, baixar del bus per l’embús (ca bonic ma qedat!!), fer qua per recollir pas de controls, fer qua per recollir un aquarius i recupereisions, recollir samarreta, estar-mos tirats a l’herbassal mesclat en ortigues una hora i mitja com una rabera de vaques pirenaiques, veient com la grua es tornava tarumba buscant lo cotxe a recollir....després d’això eren les 18,30 i ja havien sortit 1800 caminants/tes amb destí Montserrat.
Llegir més ...
By Fran

CURSA DE SAN CARLES DE LA RAPITA

Aquest diumenge dia 21 de setembre se va cel.lebrar a San Carles de la Rapita la cursa de 10 km. amb participació estel.lar per part dels uekeros/es, tan esperada aquesta setmana, ja que ha estat una mica plena de "polèmica sana" entre Xica Trail i Leo, ja de primera hora es podia veure el nerviosisme que es respirava, nomes arribar a recollir el dorsal n’hi havia per a tots menys per a la Leo que es va queda sense, llavors li dic que agafe el de meu germà Albert que s’havia inscrit però que per molèsties al genoll no vindria, cosa que la va omplir de forces i moral fent un temps que deixava la polèmica tancada per ha aquesta cursa, les series i la monitorització de Xica Trail no havien donat el seu fruit, les cames no havien anat al ritme de monitor........però ojo, ha pogut ser una prova i els resultats surten.... a la mitja de Jesús??????
Pel que fa a tots els altres uekeros molt be, acabant de ficar els motors a punt i augmentant la velocitat, ja que aquestes curses sempre van be per a tindre una mica més de velocitat punta, i per part meua i com diuen alguns, en fase de mutació, cada cop amb millors sensacions, i tot això i juntament amb la birra final, que va servir per cantar el "cumpleaños feliz" a Carlos que era el seu aniversari.
En fi altra jornada amb ambient esportiu.
També dir a l’organització que ha aprovat amb nota, ja que per ser la 1ª cursa se l´han currat força, fen-la com si fora oficial, marcant tots els punts kilòmetres i senyalitzant tot el circuit amb cintes, avituallaments i encara amb obsequi als participants.
Ara fins el proper fi de setmana a Alcanar on es tornaran a veure les anomenades destrals.
By Javi

II PUJADA AL MONTSIÀ. ALCANAR. 28/09/2008

En los pocs dies que portem de pre-temporada ja hem tingut ocasió de sentir la tensió en l’ambient i de veure saltar alguna xispa entre les/los nostres cracks.
Ara només cal encendre la tea per a que comence una guerra sense pietat, les destrals ja estan esmolades.
Però al tanto!! que torna lo Circuit i a Alcanar mos tornarem a veure les cares (o los culs) amb algunes bèsties pardes del país. Per altra part, vergonya m’en donaria... anem tercers per equips, així que amb samarreta nova o amb lo meyba del iaio, hem d’arrassar.

Finalment los del GRP (los otros) s'han decidit a compartir la seva experiencia pel pirineu.

Sensacions i impressions d’un (EJEM) mig ultrafondista.


Vagin per davant dos punts:

- l’enhorabona més sincera i envejable pels/les UTMB’s i sobretot PTL’s. Després d’acabar la ‘pétit” GRP com n’hi deien els francesos (petit de què? Ni que l’haguessin acabat tots!!.....anda queeeee.....), tinc encara més clar el que puc i el que no puc (i no vull) fer. O sigui l’any vinent faré cap Xamonics (si em volen) al Centre Comercial de Caminada (CCC, no?)

- I no em cansaré des d’aquest altar, de donar les gràcies als que em vareu dir que agafés los punyeteros bastonets (i sobretot a l’esperit sant de Martí que vés a saber perquè en portava de sobres i m’en va facilitar un...); sense els bastonets encara estaria per algun d’aquells cingles o ja m’hagués badat lo cap.....

A partir d’aquí, inicio la retòrica amb un salmo responsarial: “si l’abuelo de Heidi em veu l’estil amb els bastons, em fot de clatellades fins que em torna al tunel de Bielsa...”

Pos bueno, pujada amb cotxe conjunta de la Karim family, els Cartoixa i mi amb les meves nenes; aturada per dinar a Ligüerre de Cinca (sentro de vacasiones....i no, no posa “Laguarra de la finca” per més que s’hi semble): bon buffet, sí senyor!! I plovent i darrera un camionot amb troncs baixem del tunel de Bielsa cap a Saint Lary Soulan (seu inicial de la cursa, després canviada a Vieille Aure....vamo, má de lo mijmo....). L’hotelet de conya, i l’únic resaltable és que t’acollonien amb tant monument a l’ours (=ós) del Pirineu: fontetes, museu, pins, adhesius.....i natros pensant: estos bitxos, estan en època de tenir gana?....pobre Martí, una mica més i es compra una faca de les que fan història...jeje

llegir més...

By Fran

Més fotos al Picasa de Hiking Xerta...

Horaris d'entrenament

S’han acabat les vacances, les festes de la Cinta, comença el col·legi i ..... torna la normalitat de horaris d’entrenament, o sigui que el

dimarts tothom a l’estadi a les 8:30 pm (incluits els P3)

Com que estan fen obres a la pista d’atletisme podem quedar i calentar per fora de l’estadi.

Crònica dels 10 km de La Ràpita. 21/09/2008

Aquest diumenge 21 de setembre es va celebrar a Sant Carles de la Ràpita la cursa de 10 km amb participació estel·lar per part dels uekeros/es, tan esperada aquesta setmana, ja que ha estat una mica plena de polemica sana ente Xica Trail i Leo.

Ja de primera hora es podia veure el nerviosisme que es respirava. Només arribar a recollir el dorsal n´hi havia per a tots menys per a la Leo que es va queda sense, llavors li dic que agafe el de meu germà Albert que s´havia inscrit pero que per molèsties al genoll no vindria, cosa que la va omplir de forces i moral, fent un temps que deixava la polèmica tancada per aquesta cursa.

Les sèries i la monitorització de Xica Trail no havien donat el seu fruit, les cames no havien anat a ritme de monitor........però ojo, ha pogut ser una prova i els resultats surten a la mitja de Jesus??????

Pel que fa tots els altres uekeros molt bé, acabant de ficar els motors a punt i augmentant la velocitat, ja que aquestes curses sempre van bé per a tindre una mica més de velocitat punta.

I per part meua i com diuen alguns en fase de mutació cada cop en millors sensacions i tot això i juntament amb la birra final que va servir per cantar el "cumpeaños feliz" a Carlos que era el seu aniversari.

En fi, una altra jornada amb ambient esportiu. També dir a l´organització que ha aprovat amb nota, ja que per ser la 1ª cursa se l´han currat força, fent-la com si fós oficial, marcant tots els punts quilomètrics i senyalitzant tot el circuit amb cintes, avituallaments i encara amb obsequi als participants. Ara fins el proper fi de setmana a Alcanar on es tornaran a veure les anomenades destrals.

by Javi

Mai caminareu sols

Avui a les 6 de la tarde es celebrava la caminada “Mai caminareu sols”, que a comptat amb una bona participació per part de la UEC Tortosa. Només arribar ja me'n he adonat del gran nivell de la prova, especialment a nivell femení, que a part de lo milloret de l’equip de la UEC, he vist a l’equip de Pubilles 2008 i a la selecció polaca femenina (polaques de la Polònia autèntica). També he pogut veure que entre els corredors hi havia cares poc habituals al mont de l'alta competició com Jordi Cid, Sergi Chavarria i el incombustible Manolo Fraga, a més a més estaven quasi tots els “finishers” del PTL, UTMB, CCC i GRP, només feia falta Isa que demà té boda i no es volia despentinar i el padre Jony, que es veu que te anginetes lo pobre...

La sortida s’ha fet amb una mica de retard, ja que les corredores polaques, han insistit en que se'ls havia de donar preferència a la sortida, i així ha sigut. Natros com sempre ens hem posat per mitant i hem anat aguantant com hem pogut el fort ritme de sortida, fins al coll de Sant Joan, on hi ha hagut una mica de retenció provocada per l’avituallament del Mini bar, es veu que Camacho no s’esperava tanta participació i se li amuntonava la faena. A partir d’aquí i només començar la baixada, la cursa ha canviat considerablement i hem anat avançant posicions, a l’imposar la nostra tècnica depurada en baixada. Rosa i “Leo p3” en lo seu “pique” personal (este pique ja fa temps que dura i s’agreujat considerablement després de la cursa de Falset), han aconseguit distanciar-se del grup, especialment quan “Leo p3” li ha intentat fotre l’atxasso a la pujada del Pont Vell, això sí, sense cap conseqüència ja que Rosa ha apretat les dents i no amollat la seva roda fins la Plaça Joaquim Bau, aquí i en un esprint digne de Usain Bolt, s’han plantat a meta pràcticament juntes. Els jutges no s’han posat d’acord en qui ha estat la guanyadora i han ajornat el lliurament de premis, fins que puguen disposar de la foto finish.

La resta hem entrat prou ben classificats, i a l’espera de les classificacions oficials, podem dir que entre els 400 primers.
La propera cursa crec que sirà una de 10 km a la Ràpita, on “Leo p3” i Rosa tindran una nova oportunitat per deixar clar d’una vegada, quina de les dos és la més bona. A part d’elles la UEC està pensant en enviar una bona representació, i evidentment si es va s’anirà amb lo primer equip, qualsevol s’atreveix a anar-hi amb lo filial.....

Aquí algunes fotos i aquí les classificacions

Cròniques de Falset. 11 de setembre de 2008

soldó, sol i calor
i soldó,
humitat, sed i suor
i pudor en aquell fondo de barranc ple de soldó
oudur

LES CLASSIFICACIONS
LES FOTOS: DE ROSA
DE JAVI

La classificació dels uequeros

FALSET I EL SOLDÓ

Ahir 11 de setembre es celebrava la cursa de muntanya de Falset amb una participació UEKERA impressionant, ja de bon mati es podia veure en l´ambient els nerviosisme d´alguns i d´algunes, aquest es va esvair prompte només pujar al bus-Marga amb una conducció implacable tipus F-1, en arribar a Falset i després de recollir el dorsal i ficar-nos el tratge de treball ja va començar el formigueig que amb alguna cremeta per les cames, una mica d´antirrossadures i després una rentadeta de mans el vam solucionar, anem tots cap a la sortida i només sentir el tret ja van sortir com una fona, després de fer un volteta pels carrers del poble arriben les pedretes, vaig anant remuntant posicions fins arribar del 10 primers, ja que vaig pensar que per si de cas es feia estret no trobar-me en un embut, només acabar de pensar això i seguint als que portava al davant ja ens havíem perdut, menys mal que vam sentir una veu que cridava i ens vam adonar que no era per allí, retallant pel mig dels arbres fruiters que hi havien tornem a la sendera de la cursa amb la sorpresa que havia perdut mes de 50 posicions, sense perdre els nervis vaig anant pujant a ritme i adelantant corredors, després a la baixada hem vaig amollar i també vaig remuntar alguns llocs, no sabia ben be en quina situació de cursa hem trobava i a un control d´avituallament ho pregunto i hem diu que anaven uns 15 per davant, segueixo al meu ritmet també de pim pam i al poc hem trobo al meu germà que hem diu que anava 12 i faltava encara una pujada, després d´atravessar el desert de sorra d´aquell barranc arriba la pujada en la qual veig en una recta uns quants corredors per davant als que vaig anar adelantant i així fins al poble al qual estava també el meu germà que hem diu que anava setè i al davant tenia un corredor, es fica al meu costat a la pujada al poble però jo ja tenia les forces mermades i ja no vaig poder-lo agafar, finalment setè i tercer sènior no esta gens malament, poc després arriba iron-Moises i després Nando que ja torna a estar casi apunt, segurament que la pròxima cursa amb les agulles del dorsal de titani estarà donant gerra per davant, juntament amb Rosa que amb el pla d´entrenament exhaustiu va fer tercera, però la pròxima cursa a Marga li portarem unes bones brases per calentar els bessons i segurament que estarà mes endavant, i Leo i Chasqui que amb el collar, la cadena el seu ritmet pre-maratonia van entrar en molt bona posició aconseguint Leo un bonic trofeu del quals el de Falset es volien estalviar el ram de flors que finalment li van donar, el millor de tot el gran ambient que es respira el gran companyerisme i bon rollo amb tots els uekeros que sense tot això anar a les curses no tindria cap sentit.
By Javi

envieu cròniques per a publicar a od o kf
i les fotos penjeu-les en algun servidor i doneu l'adreça

Divendres 12 Caminada solidaria i sopar.

Divendres, 12 a las18:00 h, tenim la caminada solidaria «Mai caminareu sols», la UEC Tortosa hi tornà participar amb un nombrós grup, en acabar i després de la corresponent dutxa anirem a fer un soparillo de germanor (llista del sopar als comentaris).

Recorregut: des de la plaça del Carrilet fins l’Estadi Municipal.

Inscripcions al punt de sortida, preu a partir de 2€, equivalent a la gorra especial per participar a la Festa del Cel. Els premiats seran les colles més nombroses, que comparteixen algun símbol o element que els identifiqui com a grup o colla. El recompte es farà un cop hagin arribat a l'Estadi Municipal.

Organitza: Lliga contra el càncer.

Sopar divendres a "la Gela" de Jesús a les 10 de la nit.

2ona Cursa de Falset. 11 de setembre 2008

Una bona opció per recuperar-se de tant de Montblanc, és allargar-se al Priorat a córrer esta cursa, aprop de casa, amb bons vins que ajuden a oblidar i si fa bo, amb banyet a la piscina inclòs.

Per als que no tenim res que oblidar, perquè ja no ens recordem de res, també anirà bé intentar traslladar les cansalades fins a l'arribada i regar-les amb uns bons caldos, en agraïment a tant d'esforç. Sobretot tenint en compte que la nit abans hauré sortit de flamenkito. Tot sigue per la cinta ditxosa.

Aupos. Fem llista

Ara els hi toca als PTLs

QUI HO HAVIA DE DIR . . . . . . BUFF!

Qui ho havia de dir lo que varem fer la setmana passada los PTL de la UEC Tortosa (ara si que hem fet mèrits per fer-nos dir PTL): 87 hores i mitja en cursa, les que van des de les 8 del matí del dimecres 27 d’agost del 2008 a les 11 i mitja de la nit del dissabte 30 de Chamonix a Chamonix per infinitat de cols que voregen el Massís del Mont Blanc ... BUFF!

Qui ho havia de dir que escriuria una crònica. Personalment em costa fer cròniques i a més les poques que he fet he rebut molts comentaris de que no s’entenen. Però us mereixeu que ho expliqui, lo vostre suport, ànims, companyia ... i la grandiositat de la prova val l’esforç de posar-me a escriure. Us aviso que serà llarga i que pot ser pitjor que fer la PTL... BUFF!

Qui ho havia de dir fa uns 20 anys quan una amiga de classe m’explicava que havia participat en una mitjamarató (21 km) i fa uns 15 un amic de classe la marató de Barcelona (42 km) i jo mai havia practicat esport... BUFF! Qui ho havia de dir fa uns 7 anys, que per mantenir a ratlla la panxa (per cert encara la tinc) anava al gimnàs 2 o 3 vegades per setmana, sortia a córrer 30 minuts i tenia agulletes; quan Ramon lo de Huesca em va presentar lo grupet de l’Angel de Fondistes de Tarragona que estaven preparant la mitjamarató de Tarragona (21 km) mi vaig afegir... BUFF! Qui ho havia de dir que el següent repte del grup tarragoní fos la marató de Barcelona (42 km) i el pròxim la mitjamarató de muntanya de l’Alpin Running a Vielha. Per cert aquella edició un tal Mauro va córrer la marató de l’Alpin Running i una tal Isa no va poder perquè estava lesionada ... BUFF!

Qui ho havia de dir a l’estiu del 2003 quan vaig conèixer, gràcies a un tal Martí, més conegut com Ex Marten de la Bovine, un grupet del Club Natació Tortosa a la mitja de Benicarló. Em passaria l’estiu entrenant, amb gent d’aquest grup especialment un tal Albert i un tal Pepe Solé, la marató de muntanya de l’Alpin Running a Vielha (42 km de muntanya). Per cert el tal Albert, avui finisher de la UTMB sub 30 hores, em tractava de boig per l’entreno que feia per la marató de muntanya ... BUFF! Qui ho havia de dir quan dos corbes abans d’entrar a meta de la marató de muntanya de l’Alpin Running m’animava un tal Perales que havia fet la mitja i el coneixia d’un parell de vegades que havia vingut a entrenar amb los del CN Tortosa ... BUFF!

Qui ho havia de dir un diumenge de juliol a les 8 del matí quan em disposava a participar en la pujada a Caro hi havia assentadet a un banc al Parc de Tortosa, amb uns pantalonets del barça, en lo diari vaig del braç, un conegut de Campredó, un tal Carlos, i amb la gràcia que el caracteritza em diu que ve a córrer, me’l crec o no me’l crec? no us ha passat mai saber si lo que diu és en serio o és en broma? Per cert la va acabar ... BUFF!

Qui ho havia de dir aquella nocturna quan saludo a una rosa que tenia vista del gimnàs, si no recordo malament Elena em va dir que es deia. La Elena em va tenir enganyat uns quans mesos prometen-me dia sí, dia també que lo proper dimarts vindre a entrenar en vatros... BUFF! Qui ho havia de dir aquella marató de Barcelona quan em trobo aquell monitor del gimnàs que sempre va tant conjuntadet, d’aquest no cal que us digui com és diu, bueno per si ho llegeix algú que no estigui molt ficat dintre del grup el personatge en qüestió és ... Xavi, que anava a participar en la cursa de 10 km ... BUFF! Qui ho havia de dir quan varem conèixer lo cunyat de puça, es fa dir pakolo o paquirin, amb aquell desplegament de tecnològia ... BUFF!


Qui ho havia de dir quan ens apuntàvem a Carros de foc, a la Marató i mitja, als 101 km de Ronda ... BUFF!

Qui ho havia de dir quan l’any passat quan Carlos, Perales i el que escriu aconseguíem dorsal per la Ultratrail del Mont Blanc (UTMB) 163 km i 9000 m+ la cursa a peu més dura que es fa a Europa i una de les mes dures del mon... BUFF!

Qui ho havia de dir que a l’organització de la UTMB plantejaria un nou repte, encara més duressa: La Petite Trotte à Léon 220 km i 17000 metres de desnivell positiu... BUFF! Qui ho havia de dir que los tres finishers de la UTMB formaríem l’equip UEC Tortosa i aconseguíem dorsal en los 5 minuts que varen durar les inscripcions ... BUFF!

Qui ho havia de dir que agafaríem la forma: mar i muntanya dissabte i la marató d’Espadan diumenge, Montserrat-Reus dissabte i Xerta diumenge (amb tendinitis tibial inclosa i que necessito més d’un mes per recuperar-me), Canfranc dissabte i 7 cims diumenge, Tortosa-Caro-Fredes al matí i la nocturna a la tarda, la Nuria-Queralbs, los 2 carros de foc retallats en dos dies, la volta als Ports ... BUFF!

Qui ho havia de dir que los tres inscrits acabaríem anant junts, tot l’any dos per aquí l’altre per allà. Dons sí, acabem anant juntets, dilluns cap l’aeroport, dimecres al matí cap a la sortida, dijous, divendres i dissabte junts. I diumenge a la una de la matinada tornem a la normalitat dos a massatges i l’altre a dormir mig bufat ... BUFF!

Qui ho havia de dir que arribaríem en 15 hores al refugi del col de la Croix de Bonhome; la segona nit a l’Hospici de Sant Bernard (si arribàvem ja teníem la PTL al sac); el tercer dia, segons l’estrateg, seria de relax (17 hores i la Fenetre d’Arpette al final), i el darrer dia aconseguiríem rebaixar les 88 hores que un anònim havia previst al blog ... BUFF!

Qui ho havia de dir que beuríem un promig de més d’un litre de cervesa al dia, que Perales fos un capritxos, no volgués més pasta i li haguessin de fer los menús a mida com los crios, que la segona aturada a l’Hospici de Sant Bernard durés 7 hores, que en dutxaríem un parell de vegades ... BUFF!

Qui ho havia de dir que aniríem tota la cursa a la caça i captura dels Ultraxulis d’Andalusia, que els agafaríem cada nit, que la darrera ja no s’escaparien més i entraríem junts a meta, que cap altra arribada faria tant de soroll com la nostra ... BUFF!

Qui ho havia de dir que tota la colla de la UEC Tortosa i los d’Alcanar ens acompanyessin els primers kilòmetres; que tanta gent ens estava seguint en directe per internet; que Mauro i Cesar ens ajudessin a dutxar-nos, ens donessin el sopar i ens posessin a dormir al col de la Forclaz; que a l’arribada tota la colla ens donaria les banderes i ens acompanyarien els últims metres ... BUFF!

Qui ho havia de dir que desprès de tenir la sensació que no ens afiguraven durant la cursa, acabéssim al podi per recollir trofeu (ara més “manso” que mai ja que és una esquella típica dels Alps) en una cerimònia molt emotiva ... BUFF!

Qui ho havia de dir que faria la crònica més llarga de la història del blog... BUFF!

... BUFF! Qui ho havia de dir ... BESTIAL

By Lo Manso

EL GRAN REPTE : LA PTL

Després d’un any de ser finishers del UTMB tornàvem a la meca de l’ultratrail, Chamonix, aquet any, amb un gran repte, tornà a ser finishers i conillets d’Índies ( es la 1ª edició, i s’ha de prova tot) d’una de les curses mes besties que hasta ara s’han fet, La Petite Trote del Leon, ni més ni menys que 220 km amb 17000m de desnivell positiu, amb un temps no superior a 100 h
Les 7.45h del dimecres arribem a la plaça, allí ens esperaven tota la expedició de la UEC, los amics d’Alcanar i molta gent coneguda. Pels ànims donava la sensació de que anàvem a fer algo gran, tothom se volia fer fotos amb nosaltres. A la plaça érem 183 bojos (això de bojos ens u dia tothom que li comentàvem el que anàvem a fer) amb els seus trajes de gala, els pals a les mans amb les seves motxilles carregades hasta dalt. Arribava l’hora de ficar a la practica tots aquells entrenos que durant tot el any aviem fet
A les 8.00h donen la sortida, tot i ser menys gent que l’any passat va ser igual d’emotiva, on vam torna a reviure les emocions, i on a més d’un se li van torna a cristal·litzar els ulls. Sortim, i al cap de no res teníem a tots els companys al costat nostre, Isa, Elena, Mauro, Puça, Javi, Paco, Hermini, i Jordi, que mos van acompanyar la meitat de la primera pujada (on ens vam despedir i no mos voriem fins arriba a Chamonix, quatre dies desprès) allí es va acabar la comèdia, ara ens tocava pencar.
Vam agafar un bon ritmet (un pel fort segons l’estratega del equip: lo manso) que vam poder anar passant equips, entre ells als madrilenys que a les primeres pujades ja portaven a un component de l’equip tocat. En aquet ritme anàvem molt bé i el vam pugue poder aguantar tot el dia fins arribar al refugi, la Croix du Bonhomme (primer objectiu de la cursa) després de 54,8km i 9148m desnivell acumulat amb un temps de 15h 20, 2.00h menys del temps previst. Sopem, i dormim quatre horetes, (el qui va poder, jo no, ja que estava molt excitat i no vaig pdoer pega ull).

Toca el despertador i a tornar-hi, ens aixequem, esmorzem i trobem als andalusos que no veiem des de la sortida, comentem l’estratègia del dia i decidim sortir junts, arranquem a les quatre i mitja del matí, però després de fer la primera baixada decideixen marxa sense dir-nos res. Passem el Coll de la Seigne (2516m) i començo a notar l’alçada, me tornava a passar el mateix que a Carros de Foc, (a determinada alçada me tapo i no puc respira bé), a qui veia que me tocaria patir ja que tot el dia aniríem per sobre dels 2500m però bueno, això era d’espera, a les pujades no podia, afluixava el ritme, i me requedaba però a les baixades recuperava. Arribem al coll de Checrouit on parem a dinar no ens estem de res mos fotem un bon plat d’espaguetis i dos cerveses cadascú ja que estàvem farts de tanta aigua dels rius. D’aquí, cap avall a Courmayer, fem la pujada a Bertone amb un sol de justícia, arribem una cocacola i a continuar que encara ens queda molt. Coll de Sapin aquí aviem quedat decidir si dormíem a Bonati, o continuàvem a Sant Bernad però a ningú ens passa pel cap d’anar a dormi a Bonati i continuem. Eren les cinc de la tarde i encara ens faltava passa per cinc colls, dos d’ells els mes alts de tot el recorregut el Coll de Malatra(2928m) i el Coll de Ceingles (2817) on tornaria a patir, vaig pensar en els consells de Marten cap catxo i avant, i això vaig fer, a la baixada del coll de Malatra ens ajuntem amb uns belgues, en qui arribaríem junts a Sant Bernad després de passar com no!, per uns moments CUCUT. Segons objectiu assolit després de: 57km i 8549m de desnivell acumulat amb 19h. Al refugi trobem als andalusos que avien acabat d’arribar, sopem amb ells, després una dutxa que feia dos dies que no ens dutxàvem podeu imaginar-vos el tuf que feiem. Avui decidim dormi sis hores ja que el dia se mos va fer llarg.

Arranquem a les set del mati havia de ser un dia tranquil, de transició com dia Carlos. Sortim junts tres equips que a l’arribar a la primera baixada ens deixem, natros ens notàvem els quàdriceps carregats i no vam vulguer apretar ja que avui hi aviem moltes baixades i volíem conservar-los, Arribem a Champex amb el primer de la CCC i anem a la carpa de la CCC a on no ens afiguren i mos inviten a marxa rapidet, de fet el nostre recorregut no passava per allí. A les quatre de la tarde fem cap al refugi on parem a dinar, abans d’emprendre la pujada forta del dia. Per no perdre el costum primer de tot demanem les cerveses ara eren de barril (vaja bones que estaven), dinem, com no, pasta... jo que no tinc manies me foto un plat d’arròs bullit amb pollastre en salsa (feia dies que no menjava carn...). Emprenem la pujada primer era planerota, però tal com avançàvem allò s’empinava cada cop més fins arriba a la fenètre d’Arpette (2665m) on vaig arriba mort asta ara havia estat el tram on havia patit més pensava que allò no acabava mai, saltem el coll pensant que la baixada no seria tant tècnica i que collons, era igual de tècnica no havíem cinc metres seguits que pugeses fer una bona xafada després de baixa mil i pico metres arribem al Col de Forclaz tercer objectiu aconseguit, avui aviem fet 49km i 7236m de desnivell acumulat en 16h 49min. Aquí no havia refugi i van muntar el xiringuito en un magatzem de granja cutre a no pugue més, per a dormir, van muntar una carpa amb amaques que fotia un fred que pelava. Aquí vam tindre una sorpresa ja que mos van vindre a veure el Kf i Cèsar que anaven a Trien a veure a Pakirrin i Javi. Els andalusos ja estaven dormin natros vam sopar vam dutxar-vos i a dormir, avui no més ens tocaven quatre hores si volíem arribar a bona hora a Chamonix.

Al aixecar-nos veiem que els andalusos avien marxat, esmorzem i arranquem cap al mont de l’Arpille a on farem una baixada que ens porta al punt mes baix de tot el recorregut(707m)i des de aquet punt fer la pujada mes llarga (1933m) fins el coll de la Terrasse, una pujada que van tindre temps de parar a Le Tretient un poblet encantador al mig d’una ladera a on vam trobar una botigueta de poble, que la portava una abueleta d’uns vuitanta anys que com no s’aclaria amb els euros ens volia invitar a les cerveses que no vam acceptar i li vam donar deu euros per sis quintos. Vam continuar la pujada i vam arribar al llac d’Emosson allí ens esperava el càmera que gravava la cursa, ens va fer un bon reportatge prenen tomes de totes parts d’esta manera se mos va fer la volta al llac molt curta continuem en la pujada ara aviem d’arribar fins el refugi una pujada per un barranc amb un sol que badava les pedres, en arribar al refugi ens trobem als andalusos els havíem retallat temps i ens comenten si volíem arribar junts ja veien que els agafaríem però natros al nostre rollo entrem al refugi i com sempre primer les cerveses, tota la gent que havia al refugi ens miraven en una cara.... Com sempre per a dinar havia pasta jo no en vull ja la he avorrit i m’estimo més fotrem una ensalada. En acabar de dinar, cap amunt, que encara estàvem pujant al final arribem al coll de la Terrase ja s’havia acabat la llarga pujada, ara cap avall als chalets de Loriaz arribem després de una forta baixada i ens inviten a uns gots de cocacola, continuem baixant per a arribar al coll de Montets on començaria l’ultima pujada i aniríem junts en los de la UTMB emprenem la pujada que se fa més amena, en arribar dalt veien els andalusos i ens proposen d’arribar tots junts a la qual natros acceptem fem tota la baixada junts contant-nos les anècdotes viscudes i assajant com faríem l’arribada com no, lo manso, feia de mestre de cerimònies i ens dia com havíem d’entrar, al final entrem als carrers de Chamonix arribem tots agafats de les mans fent la ola. Érem l’atracció de tot el públic i de tots els nostres suporters que ens esperaven que arribessim, al final creuem l’ancada meta fonem-nos en una forta abraçada el tres, després de 87h 30m, 220 km i 34.000m de desnivell, ¡¡¡REPTE ACONSEGUIT!!!.

Tot i no ser una prova competitiva, de seixanta equips inscrits van acabar 21 equips i de estos natros vam acabar en l’onze lloc.

By CUCUT

Cròniques del UTMB

Somni o realitat?

Intento escriure una crònica per explicar tot el viscut... realment, penso o sembla que tot ha estat un somni, un somni ple de sensacions, de sentiments... . Sensació d’haver estat tot l’any preparant aquest objectiu, una preparació que mai pots saber amb certesa si ha estat suficient, si el teu cap resistirà dos nits sense dormir amb un esforç continu o si el teu cos respondrà a les teves exigències... juntament amb el sentiments de saber que totes aquelles persones que t’estimen et donen en tot moment el seu suport, que t’acompanyen durant la preparació , que t’ajuden a planificar....tots ells son un dels motius que et donen forces per finalitzar tan gran repte.
Els dies previs a la cursa van estar plens de nervis, Chamonix ple d’ambient de cursa, els corredors, el muntatge de la meta, les proves de so, amb la música que et posa la pell de gallina i els ullets...
També van ser dies plens de pensaments contradictoris, ganes de que arribi l’inci de la cursa, de que s’acabi el patiment de no saber que et trobaràs, de si podràs resistir...
Arriba el dia, els pals, la motxilla al coll i situats a la zona de sortida els tres UTMB, la gent nerviosa, els organitzadors fent el seu discurs de cursa, la música que et feia tenir aquells ullets...cada cop més forta... per fi donen la sortida! ja no havia marxa enrere, la gent t’estira, surts eufòricament com tothom , tot hi les advertències dels que ja tenen experiència (PTL) (deixeu a la gent si corre, sobre tot controleu-vos...)
Ja arribat el quilòmetre deu, el nostre amic Albert va agafar el seu ritme, un molt bo ritme, i nosaltres, Isa i jo que des de aquell moment ja vam ser inseparables, vam agafar el nostre .
Pim pam... pujant i baixant colls, corrent, caminant, menjant...

Durant la primera nit hi va haver alguna petita crisis de son, però això no ens va impedir tirar endavant i arribar a Courmayer, on vam baixar per una pista d’esquí a ritme molt alegre (tot hi advertir-nos de que això es pagava car...) ja que a ple mig dia amb un sol que badava les pedres ens esperava la pujada a Bertone. Amb el ritme que ens caracteritzava, pim pam, vam arribar fins a Champex on vam poder experimentar una prèvia crisis de son i alguna que altra al•lucinació. AllÍ ens vàrem trobar amb el que seria el nostre equip de suport fins la final (Mauro,Cèsar, Javi i Ester). Un altre cop, amb la roba neta i amb l’estómac ple vam tornar a emprendre el camí, pim pam... fins arribar a Trien on vam tornar a trobar-nos amb el nostre equip de suport, vam menjar una sopeta i cap a Vallorcine sense perdre de vista , en cap moment , el PIM PAM !
Per fi vam arribar a l’últim tram de la cursa, el coll de Montets, on ens va venir a rebre Albert (ostres quin goig!!) per descomptat estava el nostre equip de suport, les Teres i Pakolo ( quina cleca deu meu pujant al coll, amb tants ànims i tanta eufòria ).
Com la cursa ja arribava a la fi vam abandonar per sempre el nostre pim pam i a per totes que això ja s’acaba... així fins Chamonix , fins la meta (l’objectiu desitjat).
Allí ens estaven esperant tots...fins i tot els PTL, quin goig quin tremoló,quins ullets... Vam entrar corrent a la meta amb tots ells al darrera cridant, no correu tant que no us podem seguir, es que ja ho teníem ,ja ho havíem aconseguit!!!!!! Imatge de només uns segons(clar corríem tant) que no podré oblidar mai en la vida...
Per últim vull donar les gràcies a Isa per haver pogut compartir aquesta batalla amb ella, ets una persona admirable,molt forta tant psicològica com físicament, que tot el que et proposes ho aconsegueixes, això sí sempre amb un respecte i amb alguna frase com: “que cansada estic”.
Moltíssimes gràcies a Cèsar que m’ha cuidat molt fins al final i a totes les persones que m’han donat suport des de el primer moment... Sense tot a aquesta estimació aquest repte hagués estat impossible.

by elena

HE COMPLIT UN NOU OBJECTIU.

L'UTMB passarà a formar part d'un dels meus objectius complerts. Ha sigut un any de preparació i dedicació i sacrifici per afrontar una prova de tanta extrema duresa, però a la fi, tot sacrifici té una recompensa i fa que t'oblides de tots els esforços que has fet per aconseguir-ho.

Tots els que sabeu de que va això, sabreu que acabar una cursa de 166km i 9500 mtd d+ es un objectiu però que molt ambiciós i que realment tens que esta molt preparat per afrontar-lo i això es el que ens va fer preparar-mos tant. La cursa no la puc comparar amb res perquè no hi han comparacions possibles però us dic que es la cursa més dura que he corregut mai, sense cap mena de dubte. Vam ser 2400 o 2500 els participants que voliem tenir aquella prenda tant cotitzada (el xaleco de finisher) i només 1245 el van poder obtindre (un 50% menys).

Veurem a mi allí a la sortida amb la magnitud d'aquesta cursa a part de la música, les meves amigues de batalla, la meva novia i els acompanyants, tot junt va fer que en més d'un moment necessites concentració per no despendre més d'una llàgrima. Es va donar la sortida i jo estava molt enraderit no volia començar fort i menys amb el que quedava per endavant i vaig fer els 10 primers km amb les super cracks de la uec ISA I ELENA cosa que de veurem al seu costat els hi causava molts nervis. Vaig passar per les houches, primer control amb la posició 1445. Elles pensaven que jo tindria que estar molt més endavant, però jo anava corrent a un ritme que era el que jo volia afrontar durant tota la cursa. Ens vam despedir pujant a la charme km 11 aproximadament i ja només pensava amb sant gervais km 21, perquè allí m'esperaven els suporters. En aquell punt ja anava en progresió, però sense força la maquinària, vaig avituallar bé i a tornar-hi que allò encara no havia sigut res. Un cop passat St Gervais no vaig parar d'adelantar a gent pujant i baixant, ja que em trobava molt sencer. La primera crisis la vaig pasar al km 100 al coronar el grand col de ferret on a dalt no hi havia avituallament i ja m'havia begut els dos bidons pujant com un boig a 30 graus. Fins a la fouly km 108 no vaig poder avituallar i la segona crisis i molt seguida va ser a champex lac km 122 on esperava a la meva novia, cunyat i cunyada, però encara no havien arribat (l'hora prevista de pas era a les 15:45 i vaig passar una hora abans, per tant van fer tard). Per a mi no veure'ls em va afonar un poc, em quedava una marató i a més em feia molt mal el genoll. A les baixades patia molt a més d' una descomposició brutal que vaig agafar, físicament em trobava molt be, pujant pletoric. A Trient km 138 sí que estaven els meus i sols jo sé el que em van ajudar pel simple fet de veure'ls. Tere em va acompanyar un tros corrent, la cunyada que em va donar un almax per a la panxa i un spray per al genoll, pakolo que després de corre la seva cursa en va córrer un altra detràs meu. Allí em van informar de tot, jo no sabia res de res (no em vaig endur ni el perfil de la cursa) Em van dir que anava dels 100 primers que quedaven 28km per a Chamonix i a més allí em van donar els pals ja que durant tota la cursa havia anat sense. En tota aquella adrenalina carregada me'n vaig en busca de Vallorcine vaig pujar la catogne molt bé però baixant vaig patir molt. En arribar a vallorcine tornaven a estar els meus i diuen que vaig el 70 més o menys, la panxa anava millor però el genoll fatal, mes spray i... pròxim objectiu col des montets, tornaven a ser-hi allí i em van posar més spray i ja "només" faltaven 12 km per a meta, 4 km de pujada, on obtenc un dels millors temps de tots els participans de la cursa només 5 min mes que kilian, i els ultims fatídics 9 km, on el meu genoll va dir prou de tanta exigència i va dir que si volia arribar a Chamonix tenia que fer-ho caminant i així ho vaig fer. A l’arribada m’esperava tothom vaig arribar amb la bandera del meu estimat poble, molt fotut del genoll però amb una felicitat que només la gent que ho ha fet, ho sap.

Ara que estic aquí analitzant-ho tot valoro encara més tot el que he fet i si a mes he quedat el 61 de la cursa amb estes 29 hores pos millor que millor.

PD vull agrair a tothom els que pensen que han col.laborat en que jo hagi pogut complir este objectiu, els que han fet possible això, però molt especialment a la meva novia per la seva gran paciència i comprensió, sense ella impossible. A més, també vull agrair al meu cunyat i cunyada per haver estat al meu costat en moments tan durs, sense ells també impossible.

PD Espero que cadascú escrigue la seva historia perquè és una cursa amb història on tots els membres de la UEC tortosa han acabat els seus objectius.

By Puça



GLORIA, MORT I RESSURRECCIÓ
En aquestes tres paraules es podria defenir la cursa més dura que he fet mai, son tres paraules que expliquen la meva vivencia de la cursa.

Tot comença el divendres 29 a les 11:00 del mati a la localitat de coumayeur, despres dels nervis previs ens donen la sortida, primer ens fan donar una volta pel poble per estirar al grup on gaudixo de la companyia del meu amic i company de cursa pakirrin tot un campeon, eh Rei!!!Despres d´uns km ens distanciem i afrontem la nostra cursa per separat, pas pel primer control, Bertone les coses van bé, passo el 644 ritme bo i molt bones sensacions, segeixo endavant refugi de Bonatti posició 567, Arnuva posició 465, les coses milloren i les sensavions bonissimes, arriva el gran col de Ferret on decideixo baixar una mica el ritme i afrontar la pujada en mes calma, tot i aixi segueixo abançant corredors i amb molt bones sensacions corono el 360, i cap a la Fouly on passo el 340 i d´aqui cap al km 55 on arrivaria a Champex-Lac juntament amb el meu company de fatigues desde feia bastants km un cordovés de nom Rafael, quin tio mes wai, alli passo el 304, amb fantastiques sensacions i un temps de 9h 15 min;mejem una mica i afrontar el primer dels tres ultims colls que ens faltaven la temuda Bovine, tot va de conya pujada llarga, però bé, decidim baixar el ritme, però sense encantar-mos, pujant nem abanç posicions i coronem A LES 22:46, passo el 296, però alli a l´habituallament arriva la MORT, comença el vòmit, els tremolors cada cop mes intensos, no se que em passa, me dassentar al terra, estic marejadissim, quina sensació, uns de l´organització em giten a un camilla, el vòmit no para, cada cop mes intens, em tapen en mantes bosses d´aigua calenta, al final obten per punxar-me prinperan em dones glucosa, penso que aui s´ha acabat la meua cursa, tan de dies d´entreno per a res, passa una hora, dos, tres i jo ala camilla mes mort que viu, ales 2:30 decideixo aixecar-me i baixar cap a Trient son 6km, els de l´organització em diuen que quan arrive avandone,surto de la bovine 3h 45min despre de que havia coronat, començo la baixada sensacions malissimes, mareig, em costa respirar, les cames no em van, però penso que e de ser fort, tira endavant, i a Trien ja es veura, despres 1h 45 min de baixa arrivo, el 1164 ja no se quantes posicions habia perdut, però alli em bé la ressurrecció, em trobo a les Tere´s, unes chill readers impressionats , elles manimen i em donen anims per continuar, son genials, al cap d´un moment arriva el Rei, que diu que vol plegar i li dic que uns ous, que juntets hastal final, i aixi va ser pim pam van anar fent cami amb l´ajuda de les Tere´s que estaven a cada control esperant-nos i donant-nos ànims, aixi fins al final on vam entrar en la posició 1033, la qual no ens importava perque la satisfacció qie teniem els dos pel repte aconseguit era el millor que ens podia passar, al final vam poder dir els dos que som FINISHERS!!!

Pakirrin moltes gracies, i tb donar moltes gracies a tots els que han estat al meu costat!!!

Salut i cames i a per la proxima.

By jesusenc

NI GLÒRIA, NI MORT NI RESURECCIÓ: UN MIRACLE!!!

Qui no en fa, no en conta.

Una cursa tal i com ho escriuen els organitzadors: UNA CURSA EN MAJUSCÚLES, la hostia!!

En dubtes si començar o no, durant la setmana, per problemes que anava arrastrant amb la ciàtica, arriba el dia de la cursa i com no, sense pensar-ho ens anem a "Curmaié". El moment de la sortida, vibrant, emociant, ens fem una abraçada amb lo jesusenc mentres toquen la canço típica i ens despedim: FINS XAMONÍ!!. Besets amb man germana i despedida amb la dona (sensació que aniré recordant durant tota la peregrinació). Comencem a pujar amb una calor de collons, a les dos hores anava xop de d'alt a baix, només pensava: Paco beu, Paco beu, i jo anava bevent, però no el suficient pel que es veura. A les cinc hores, + o -, primers simptomes de cames carregades, rampes per davant, per detràs, per baix, per d'alt i hasta les mans. Esperava fer una cursa, mogut per les sensacions del cos en cada moment, sabria que arribar el moment que hauria de patir: però no ho esperava tan prompte, no portavem ni 35 Km. Des d'aquell moment fins al final, els que ho han passat, saben que s'arriba a pensar en un munt de coses, i de fet intentava pensar en coses només positives (entrenaments, familia, els que em seguien des de casa, despedida amb les supporters a "Curmaié", i mil coses més...) Arribo a "Xampé-i-la", primer dubte si continua o no, ja que veig que lo temps de tall, m'anava atrapant. Truco a la Tere, per a vore si me dona animos i el primer que em diu es que me ve a buscar, la seva falta d'experiència fa donar-li el mòbil al nostre KF, i ell em dona l'espenta per continuar endavant, des d'aquí donar-li mil gràcies per aquelles paraules. Tenim un gran KF!!!!

Pos bueno, continuant arrossegant-me per aquelles senderes, les rampes es van anar perdent a mesura que anava passant la nit. Aquí ve la sorpresa més agradable de la nit, quan arribant al control de Trient, sento per megafonia Javier Royo de Spain!!!, i jo penso, collons lo jesusenc ja ha arribat a "Xamoni", quin temps ha fotut lo maricon. Entro a la carpa i em trobo a la Santissima Trinitat: les dos Teres i al jesusenc, pareixia nostre senyor, només me repetia la Bobine, la bobine!!, (jo pensava, ja s'ha tornat a predre). La veritat que la cara que vam fer els dos va ser de pel.licula. Per collons arribarem a Chamonix, només ens repetiem, vos ho podeu imaginar les batalletes que mos vàrem anar contant fins la Meta, fins i tot lo jesusenc, anava tirant los trastes a unes cordobeses, per quedar a fer una paelleta al Delta, quins extrems tú!!

Per l'arribada no calen moltes paraules: FLIPANT!!

GRÀCIES A TOTS AQUELLS QUE M'HEU FET POSSIBLE COMPLIR AQUEST SOMNI.

By Pakirrin

LES FOTOS:

http://picasaweb.google.es/cursadepauls/UTMB20081#
http://picasaweb.google.es/cursadepauls/UTMB20082#
http://picasaweb.google.es/trailuec/Utmb20083#
http://picasaweb.google.es/trailuec/Utmb20084#
http://picasaweb.google.es/elenaferreres63/UTMB200802 http://picasaweb.google.es/trailuec/VideoPTL#slideshow

http://picasaweb.google.es/trailuec/Utmb20085#