26 de juliol 2010

Tara party 2010


He tingut que mirar lo calendari, fer molts de càlculs, peró finalment he arribat a la conclusió que la edició 2010 del Tara party ha de ser lo dijous 29 de juliol, cap a les 8:45h després de l'entrenament.

Com sempre està tot hom invitat, aixó si, per a que no faci falta cervesa, lo que hauriem de fer es una llista, com sempre als comentaris.

By Tara

Duextrem d'Amposta


Mireu que fa anys que vaig per n'estes curses de deu i avui ,los amics d'Amposta mos han preparat una cursa plena de paranys(trampes) en primer lloc mos han traslladat amb bus, a una finca mol bonica,plena de cavalls,tarongers,on mos esperaven,los genets, per acompanyar-nos a la sortida. Allí com es normal per n'estes terres refrigeri avant cursa amenitzat per una orquestra en directe. ¡¡¡Això es lo màxim.
En segon lloc te diuen cursa de muntanya a Amposta i penses de muntanya poca, corredoreta i a meta, gran errada. Mos han portat per unes senderes'' precioses'' al arribar dalt unes panoràmiques espectaculars del nostre patrimoni,riu delta,arrossars la mar. Als que portava detras los dic, pareu i contemplem, me ho han agrait.
La cursa mol tècnica, uns avituallaments mol complerts, i unes pujadetes ombroses i emboscades,que per la calor que feia no s'han fet pesades,jo a les baixades encara pateixo una mica, però millor que a Benassal.
 Com sempre mol bona representació de la uec Tortosa, hem saludat a tots/es amics/ges d’estes terres que mos hem traslladat a la capital del Montsia.
Gracies per tot als organitzadors,ha estat tot mol be,i lo principal,un aplaudiment als voluntaris que mos ho fan tot mes fàcil.
By Marti (alter ego Marten de la bovine)


http://www.duextremamposta.com/

19 de juliol 2010

EHUNMILAK



Tinc una sensació rara a l’hora de fer servir la paraula xalar. Però bueno al final xalat si que hem xalat. Perquè és la cursa més dura que he fet mai (això tambè ho diuent les iaies cada estiu: mai en la vida havia patit tanta calor com este estiu). Si algú se la va emprendre com a objectiu va tindre que patir molt però que molt.
Anem per pams, tot i que espero no fotre massa rollo. El recorregut és molt dur (168,5 km i 11.000 m+) i té bastants trams tècnics i algun molt tècnic. A més, divendres i dissabte la climatològica ho va complicar molt. Una mica de pluja, molta boira, molt xiri miri i vent i fred a les parts altes. Sols un exemple: del km 115 al 130 tot per dintre un bosc de faig seguint un GR sense massa desnivell, uns 400 m+ al començament i després un”sube-baja”, ens va costar 4 hores sense encantar-nos. Perquè, la boira no ens deixava veure les marques i la xocolatada que hi havia per la sendera...
La crònica: Los plans que portàvem era arribar en unes 30 hores al km 130 per dormir i fer els darreres 38 km quasi tancant cursa. Ritmet trailero al principi amb alguna paradeta més o menys llarga. Al 40 Carlos ens deixa (que si lo ritme, que si l’esquena...). Al 77 hi ha un macro avituallament estem tocadets i anem lentos, ens dutxem, dinaret, Tara fins i tot un massatge, la gent plega... a tornar-hi. Prop del 100, la pujada de més de 1000, no ens deixen fer la part final del Txindoki, n’estan baixant un amb la monyeca trencada. Al final ens en anem a dormir prop de les tres. Despertador a les cinc i mitja, sortim a les sis menys deu amb els escombres (en van tallar una cinquantena darrera nostre perquè no passessin Aralar de nit i amb boira). Diumenge tot canvia, sol, quasi no hi ha fang, quines vistes... passem l’Aizkorri recordant Zegama. Los últims 18 o 20 km costen de passar, cansats i recorregut no tant espectacular. Acabem molt sencers, l’últim km i mig és creua Beassain i el fem tot corrent. Ens ha sobrat una hora i quart de les 48 que donaven.
Per acabar unes parauletes per a Tara (ell hauria de fer la seva crònica, crec que ens la mereixem). Vaja debut en estes carreres que son una mica més que una ULTRA. I unes per a l’organització pel be que ens ha tractat.  
By Paco Estorach      

IV Clàssica a l’Olla de Vall de Núria



Aquesta cursa té moltes coincidències amb la de Paüls. De fet, la distància a recórrer i el desnivell acumulat positiu són relativament pareguts. Però la gran diferència, allò que t’allunya de poder fer un temps similar, és la seva altura màxima i el fet de córrer el 70% de la seva distància total a una altura superior als 2.500 metres.

Entre totes les pujades, destacaria la que et porta al cim del Puigmal i els pics de Finestrelles i de Noufonts. La primera, per eterna i gloriosa, les altres dues, per convertir-se en una veritable prova de força i de capacitat pulmonar. La gent normal bufava de valent! I dic "normal" perquè encara no entenc com potser que hi hagi persones que acabessin aquesta quarta edició amb només 2 hores i 17 minuts.
Vaig sentir el petard que anunciava l’arribada de Kilian Jornet quan encara em trobava a vuit, o més, quilòmetres de la línia d’arribada. M’havia compromès amb l’organització d’acompanyar-los en el lliurament de trofeus, però començava a tenir dubtes de si podria arribar a l’hora prevista. La baixada final va ser molt dura, però finalment vaig poder saludar bona part dels que hi ha a la fotografia que acompanya aquesta crònica. 
A Marga i a mi, ens queden moltes hores d’entrenament abans d’apropar-nos als resultats obtinguts per la mitjana dels corredors que van desplaçar-se a la Vall de Núria. El nivell era molt elevat. No obstant això, em queda el goig d’haver contribuït a puntuar per Catalunya, encara que sigui d’una manera molt modesta. La propera cita d’aquest nou circuit internacional, anomenat Mountain Running International Cup, serà el 22 d’agost a França.
Aquí teniu més informació:http://www.mountainrunninginternational.org/

Jesús Auré

14 de juliol 2010

Un tros gros de Carros de Foc


Retallar és un concepte que en l’àmbit de la competició queda lleig i molt poc decorós, però resulta molt eficient quan allò previst no s’ajusta a lo que és possible i convenient per a la salut. Així que, emparant-nos a aquest criteri de prudència, vam optar per fer un tros gros de Carros de Foc i gaudir d’un paisatge que ens va eclipsar tot just arrancar de la presa de Cavallers. Aquest va ser el punt de sortida i, després de superar un desnivell positiu de 1.000 m, vam aconseguir arribar al Collet de Contraix. La neu que ens vam trobar no ens ho va posar gens fàcil, però finalment vam aconseguir esmorzar al Refugi d’Estany Llong. A partir d’aquest punt vam creuar pel recte, passant pel Portarró d’Esport, en direcció a l’Estany de Sant Maurici. Calia escurçar camí si voliem sopar a les 19.30 al Refugi d’Amitges. I la veritat és que l’últim avituallament de la jornada del dissabte va ser immillorable. Tres plats ben plens i nutricionalment molt complerts van contribuir decisivament a que alguns poguéssim acomiadar-nos de l’ensopiment i la fatiga que ens havia deixat sense esma. En total havíem invertit prop de 11h per recórrer una distància que encara avui desconeixem, però que se’ns va ennuegar pel desnivell acumulat, el terreny irregular i la forta calor que vam patir.
El següent dia va ser molt més agradable i distret. Vam matinar, encara que no tan com lo dia anterior, i vam continuar amb la ruta passant pel Refugi de Saboredo i de Colomers. En aquest últim vam aturar-nos a omplir el dipòsit amb un bon esmorzar i després vam començar l’ascenció cap al Port de Calders. La pluja ens va sorprendre un cop vam arribar a allà dalt i los més sensibles, entre els quals m’incloc, van haver de tapar-se una mica per no patir fred. S’apropava l’hora de dinar i, enlloc de baixar en direcció al Refugi de Restanca, vam acordar per unanimitat tornar a aplicar aquell concepte tant noble i dirigir-nos cap a un refugi que ens quedava més a prop de l’embassament de Cavallers: el Refugi de Joan Ventosa i Calvell. Darrera l’Estany Negre deixàvem per al record un cap de setmana carregat de moments intensos i imatges esplèndides.
Jesús Auré

Aquí van les imatges:  

06 de juliol 2010

Núria-Queralt 2010


Llamps i trons
De llamps i trons en el sentit estricte de la paraules en varem tindre, però OKO los llamps i trons quan intuíem una fèmina prop...  En va hi haure un que fins aquest cap de setmana, no li desagradava massa aquella bona tàctica de carrera masculina de seguir un bon culet. Però desprès dels continus episodis de llamps i trons es va tornar per moments “miso...noseque”.
Deixem la introducció a part i anem per la crònica. Elena tenia la NQ (Núria-Queralt) com a objectiu. Com té clara la seva facilitat per triar la sendera on no hi ha marques, feia dies que buscava algú que l’acompanyés. A mi aquesta missió em feia molt de respecte, conec el seu ritme i l’ehunmilak està prop. Tot i això la intenció era provar-ho. A més no em sentia gaire pressionat, ni em sentiria culpable si no l’acompanyava perquè tenia dos màquines més per poder fer aquesta difícil tasca.
la NQ es surt de un en un. Natros sortim de meitat cap a tras, uns 10 minuts desprès dels primers. Per al meu gust varem arrancar ràpids: les pulsacions pels núvols i les bessons a punt d’explotar. Sort que s’anaven fent taps, alguna baixadeta i triant bones dreceres vaig anar agafant lo ritme i no em vaig despenjar massa del grupet. Fins i tot vaig arribar davant al primer avituallament. Aquí comença la primera de les quatre grans pujades, el Pas dels Lladres, el ritme no està mal. A punt d’arribar a dalt primera tronada de les de veritat, ens quedem xopets i una mica de fred.
Baixada llarguíssima fins a la Molina, lo ritme fortet. Em feia por carregar-me massa prompte de quàdriceps. Més o menys aquí ja estàvem tots al puesto, ja s’havia corregit l’efecte de no sortir tots junts. Emprenem la segona pujada forta, Coll de Pal. Ja tenim aquí los primers llamps i trons entre cometes, quan UNA de verd surt davant de natros: buff, buff... Resultat: una pujada a bon ritme. La putada és l’arriba a dalt, quan Joan diu que està patint molt (mal d’alçada, poc recuperat del llop...), decideix fer la baixada i plegar. A punt d’acabar la baixa (superat el km 40) en un control li diuen a Elena que és la tercera dona, però les bruixes del berguedà li tenen preparada una bona jugada, cada vegada que avança una noia perd una posició. Resumint, desprès d’aquest control que anava tercera superem quatre fèmines i arriba a meta tercera.
La tercera pujada es va fer eterna. Poca pendent i molts “sube baja” picant cap a munt, amb un parell de trams que si que pujava fort. A meitat hi ha un control, quan entrem sortia una dona: llamps i trons!!! L’avancem abans de coronar. Karim ja se n’adonat del percal i comença a desitjar que sigui la darrera dona que trobarem. En quedaven tres més. Elena, per si no en teníem prou, canvia d’intencions. Abans de la sortida parlava de baixar de 20 hores, a meitat carrera no parava de preguntar si arribaríem per baix de 18.
Camí de Saldes un altra noia, mig despengem a Karim. A l’avituallament (reconec que als avituallaments varem perdre temps) quasi no em puc posar cremeta als peus... Sortim mig en lo petardo al cul cap a la darrera pujada d’entitat. Abans de coronar hi ha un control, la tronada de veritat s’està formant i la de les dones torna a prendre grans dimensions (al control estan Mesa i Jacint, em diuen que a uns cinc minuts van dos noies i que Elena va tercera o quarta). Quina ens va caure a sobre. Jo cagadet de tamor, intentant fer memòria del que s’ha de fer quan hi ha tants llamps i peten tant a prop: si llenço els pals, no et pares baix d’un arbre (però si estic al mig del bosc)... després per a colmo Karim ens diu que ha parat a desconnectar lo mòbil, treure tot lo ferro que porta d’amunt (anells, collars...) i no sé quantes coses més. Ens quedem tots xopets i geladets de fred un altra vegada.
A l’avituallament de meitat baixada superem a una fèmina i quasi ens n’oblidem de la que quedava per davant. Lo ritme que portem no és dolent, trotem tot el que es pot i la primera de los dos petites pujades que queden no ens encantem. Ens cau un altre ruixat. Passem el darrer avituallament (queden uns cinc o sis km). A la sortida un paio que anava entrenant en sentit contrari ens diu que Elena va quarta (no pot ser, si dalt anava 3ra o 4ta i avancem a una, ha d’anar 2na o 3ra) i que a prop va un grupet de tres amb una noia molt tocada. Primer se ratlla per si és la quarta i després a saco a per la que portem davant. Pujada i planejar fins al santuari de Queralt: quin fart de córrer. Però l’objectiu no apareix. Ens trèiem les jaquetes, comencem la baixada cap a Berga i a la tercera o quarta revolta s’intueix a meitat baixa un grupet de tres corredors. No m’enrotllo: SPRINT FINS A META. Més de 18 hores, quasi 100km i 5000 m+, i encara queden forces per córrer d’estes maneres. Al final Elena tercera, menys de 18 hores i mitja i com hem XALAT.
By lo manso   


Classificacions 


   

05 de juliol 2010

Cursa de Benassal o Camí de la 1era Divisió

Escric prompte esta crònica, abans que los de a Nuria-Queralt me rebolquen.




En lo meu intent de tornar a 1a divisió ,en la meva preparació,tant lo meu ''personal trainer'' com jo vam acordar començar en curses no mol tècniques i corredores, res millor que les de Castelló.
Vaig tornar a Benassal una cursa de 21 km i 800 m +, un ambient preciós,bon recorregut passant com no per la mítica ''Fuente en Segures''
a les 5 del mati mon anem Montse, Carles  jo ,la cursa comença a les 7,30 h, allí trobo a Hermini i un altre canareu,companys de la Senia,i la sortida com mai l'avia vis un home dalt un balco,escopeta i tiro al aire,.
Vaig corre lo 95%de la cursa les pujades a ritme suau, me vaig trobar molt be, a les baixades encara noto una mica d’inseguretat, ja tornarà.
A l’arribada una mica emocionat,i mol content. .l’avituallament de l’arribada molt complert,bocata,pizzes variades,i com no cervesa crec que també era la marca blanca especial curses de kronenburg je,je.
En acaba la dutxa en piscina inclosa. .després a Castello,1er Decatlon i després a la salera a fer corre los euros.
Per cert vam dinar al bufet de pasta City, t'en recordes Paco,mos va portar Campanilla a la mim.
Lo 18 de juliol ne fan una a morella,i l’últim dissabte de juliol a la serra d'Engalcerar, això es Castelló interior, te lo seu encant.
By Marten