By Elena (amb comentaris del manso)
Aquest any li
tenia ganes!! (pos jo no). No només
perquè l’any passat no el vaig poder fer o pel fet de que es feia a les nostres
Terres, sinó perquè al capdavant de tota l’organització estava el meu amic Karim
(tot i les tres voltetes que ens fa fer
també ho és meu). Tot plegat em portava a pensar que ho volia fer lo
millor, “importància alta” a nivell
personal possible (jo sols volia fer una
tiradeta llarga per preparar Citadelles).
Els pensaments van
anar canviant quan al setembre em vaig fer una lesió important al “Tor del Geants”,
la qual cosa va fer que fins gener no pogués començar a entrenar. Els meus
plantejaments, van canviar respecte al resultat a l’UT de les Fonts, ja eren
diferents, volia acabar-la, “arribaré molt justa”. Tot i així els
entrenaments van ser amb molt volum,
tant que al final de Febrer el meu cos no anava, amb sensacions dolentes que jo
normalment no acostumo a tenir (perquè tu
vas decidir tirar amunt i aquell entreno de 3 hores en van ser més de cinc, i
l’endemà Ginestar). Així que vaig
començar a baixar intensitat i el meu cos va reaccionar bé. A Miravet me’n vaig
adonar que les bones sensacions ja estaven tornant i allí va ser on vaig
decidir un altre cop que la volia disputar. La meva aspiració a partir d’aquest
moment va ser no només acabar-la si no poder entrar dins de les 5 primeres
posicions (“cagada la hemos”, perquè fan
una cursa estos de Miravet).
La setmana prèvia
estava que no m’aguantava amb tants de nervis. No sabria dir com va anar, si va
ser ell o jo, o els dos (ella), però
vam decidir que aniríem junts (amb qui
tenies que anar?), que m’ajudaria a gestionar la carrera. I així va
començar la gran aventura, el gran espectacle del cap de setmana (que dius lo cap de setmana, tota la
setmana).
Divendres
recollida de dorsals, quin munt de gent de tot arreu, quin munt de cares
conegudes, hi havia molta de la gent amb la que havíem compartit el “Tor dels
Geants”.
La primera etapa,
la més traïdora i perillosa com diu Karim, la vam gestionar molt bé, tot i que
et dona per córrer molt, és planerota i estàs molt motivat i molt fresc, però
has de pensar en lo que queda (sí, sí...
pensar anant a 4:30, estos Garmin no en tenen ni idea). Sensacional córrer
amb aquella lluna tant rodona acompanyant-nos durant tot el recorregut. Ah!! i
que dir de la gent d’Aldover, vaja subidon, allí quasi no vaig avituallar, els
ànims de la gent et feien sortir corrents….recordo sentir a algú que deia com
si hagués vist a un Deu, mireu, mireu, aquell és lo “MANSO”, boníssim!! (no sé com me van poder veure, en lo poquet
bulto i soroll que faig). Vam arribar a meta molt sencers, i jo ja amb els
nervis calmats. Ara tocava menjar bé i descansar (i beure).
La segona etapa: a
les 6 del mati empreníem la sortida, ritme alegret, i anar fent, temor no en
tenia, el meu cos està acostumat a les llargues distàncies, és coneix bé les
sensacions, però sempre amb aquell
respecte. Paratges espectaculars. El Montsagre, l’Escalerola, l’Espina, la Coscollosa, quina pujada
és la més bonica? (la de la via verda,
només tres metres de desnivell abans d’entrar a Xerta) gran duresa, tot i
que ja me les coneixia, fer-les totes 4 juntes, ufff! com canvia, deu nido!!!. Els avituallaments i
la gent, buf, espectacular.... no feia falta res, ens vam sentir molt ben cuidats.
Al arribar a Prat de Compte em diuen que anava la segona fèmina de la Ultra, no m’ho podia creure,
i a cinc o deu minuts de la primera encara menys (potser mos van dir un quart d’hora, però et vas posar borrosa de cop,
de les vibracions, i jo perquè no me veia). Després d’Alfara, pels voltants
de la Coscollosa,
ja vam veure a l’Olga, la que anava primera, ui ui. Al arribar al poble, l’Olga
anava parada, estava molt ratllada, la vam animar per a que no parés, però no
ens va seguir. Total, que arribava a meta primera fèmina de l’ultra! (aquest comentari sense conya, va ser molt
emocionant i la faena de “manso” per aquesta etapa va ser, dura, molt dura).
Al mirar
classificacions vaig veure que anava primera a 6 minuts de la segona, l’Olga,
al dia següent podien passar moltes coses... Nerviosa com tornava a estar, cap
a casa a menjar bé i descansar tot lo que es pugui, sincerament, dormir, dormir
ben poc, recordo que a les 5 del mati ja estava per casa fent estiraments (no comment, millor dit cometari suprimit
per l’autor).
Tercera etapa:
aquesta depenia molt de com recuperava el cos. Hi havia moltes cares noves, gent
molt fresca, que només feien la cursa, així que, havíem de tenir “coneixement”,
no arrencar com a bojos… però de seguida me’n vaig adonar que com a boja no
podia anar, les meves cames pel primer tram pla, em va semblar etern, els hi
costava una mica... A mesura que anaven passant els quilometres m’anava sentint
molt bé, cada cop veia més prop el meu somni (quina putada lo de la radio, a meitat cursa, comunica a direcció de
cursa que acaba d’arribar la primera de la Ultra a l’avituallamen: que s’ha fet Elena? Ja
estava a meitat pujada de la
Coscollosa).
A pocs quilometres del poble el meu amic
Albert ens va vindre a rebre i ens va acompanyar un bon tros, només deia:
-
“La mare que em va parir”
això ja ho tens, relaxat i gaudeix, viu el moment!.
No m’ho acabava de
creure, fins que va venir el xic de la moto i me diu:
-
Tuuu! et venia a
buscar…
I siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii
ho vaig, millor dit, ho vam aconseguir (tu
i les dos cames teues)!!
Vull felicitar a
tota l’organització, especialment a Karim; a tots i totes les finishers, especialment
als amics uequeros; a totes les persones que me van donar ànims, a Cèsar per la
paciència i pel bé que me va cuidar durant tota la setmana, fent-me ollades de
pasta, el cap de setmana fent de taxista Reguers-Xerta, Xerta-Reguers; i com no,
la meva més gran felicitació per haver aguantat tanta pressió al meu amic Paco (aquí van les llagrimetes), que jo
l’anomeno a partir d’ara lo “GRAN
MANSO”. Gràcies, gràcies, gràcies (només
em queda fotre lo darrer crit: QUE GRAN ETS ELENA)
