 |
La meua cameta coixa:
Los companys de Miravet se superen cada any. Quina cursa corredora i tècnica alhora, quina neteja de senderes professional, quin ambientasso i qualitat dels avituallaments, quina marxa a la plaça i la botifarrada, genial. La bossa del corredor, molt difícil d’igualar, l’aigua de la dutxa… vivificant!!! En definitiva, un 10 per a l’organització, incloses les egípcies, los picoletos i la resta de voluntaris.
La cursa en si…. bé, cadascú explica la fira segons l’hi va. Malgrat que feia dos dies que no corria per culpa del mal de genoll, he decidit anar-hi amb alguna molèstia per veure si s’em passava (bona idea no?) i perquè no em volia perdre lo xou i la xalera. He anat molt ronçer tot lo rato però quan han començat les baixades tècniques m’ha atrapat la cameta coixa i encara no m’ha deixat. Ara vinc de l’Aliança i a falta de ressonància tinc lo “menisco hecho cisco”. Veurem si amb antiinflamatoris, gel i asfalt s’hem passa i si no… sempre ens quedarà Paris i un quiròfan. Per sort he pogut atrapar Isa, Cristina i Pepe abans de meta i hem entrat junts. Ha estat lo premi a un patiment de 2h45’.
Felicito a totes i tots, als que han fet podi i als que han fet cadira, però sobretot faig la ola i em trec lo buff davant de les heroïnes, Masters of the Trailrunning Universe, Montse de l’Àguila i Pepita Arasa. Chapeau (el esmirriau).
12 botelles de morapio 12 (que les tinc contades) han de remullar los 2 pernils 2, que tenim a secar. Salut companyes i companys, sou collonuts/des (ho dic per fer-vos la pilota, ja que potser estarem uns dies sense veure’mos als entrenos).
