Veient la foto algú podria mal interpretar que es tracta de l’arribada del guanyador de la cursa, o ves a sapiguer que, però no, evidentment no es l’arribada del primer, ni del segon, ni tan sols la del primer d’una de les tantes categories. De fet es la foto d’un corredor que arriba lo “nosequants i pico”. Però jo, com la conec, vos explico la historia....
Paüls des de sempre me motiva. Diumenge tenia que ser SI, SI, o SI.
Les darreres curses he patit molt, de fet a Alfara vaig sortir coix..i vaig acabar coix i rebentat… però volia sortir a fer-la. Sabia que estratègicament, pensant ja en Paüls , m’aniria molt be el rodatge d’Alfara. Tenia els meus dubtes i cagareles, però la havia de fer. Buff....., va ser una cursa duríssima, irreal,....sols el dolor de la tendinitis em deia que no era una un malson, que era una cursa real...com un altra? no ho se.... Alfara te “ànima”. Va ser un entreno molt dur, tant física com mentalment. Es el que mes notes quan et fas gran. Costa molt recuperar los esforços, però costa moltíssim mes de “posar-te”. La ment ha tingut anys per aprendre moltes males costums i esta molt resaviada, coneix les debilitats i sap com doblegarte. Per això , córrer Alfara va ser tot un exercici de disciplina mental. I a continuació Regués que podia ser l’entreno de força i resistència que podia ficar-me al “puesto”. Estava convençut que si em recuperava i mantenia la il·lusió, a Paüls ho faria be.
I arriba Paüls. I comencen los imprevistos: al moment de sortir m’adono que estava completament xopet de suor. Ep, compte, mala senyal, calia no perdre la calma, hidratar-se mes de lo habitual, menjar una mica i sobretot aplicar la filosofia Zen al Trail: xalar, xalar i xalar de cada moment, ni mes ni menos. Facil. Tot sota control. Que Sortida? pos sortida, Que Pujades?, pos pujades, Que Baixades?, pos .... aquí casi me dono de baixa del ZEN perquè no m’agrada gens que me pasen baixan! Pero,......OOOOOMMMMMM! Tranquil·litat i serenitat,
Punta de L’Aigua. La cursa es la Punta de l’Aigua. Inmisericorde, NO perdona. El secret de l’èxit està, al igual que els domadors de feres, en la manera que fas l’aproximació a la bestia. Ferma, decidida, sense imprudències, amb respecte. I així ho vaig fer. Per primera vegada estava fen el corriol d’accés a la “directíssima”corrent i controlant. Ja esta, ara ja ho sabia, la meva bestia particular, la Punta de l’Aigua seria meva, i en un sospir ja hi estava al sobre i la bestia no s’esbarrava, amunt, amunt, amunt, sempre endavant, sempre agafant corredors, l’esquena doblegada, el conglomerat de roca a un pam del nas, semblava mes un ciclista de contrarellotge que un atleta de muntanya.
Cim. La Bestia espatarrada. Contacto en lo Jaume Garroset del Trote Extrem. Tambe Master, tot un Crack, però avui tenia jo el dia i si t’agafen a la Punta de l’Aigua no hi ha escapatòria. Faltava l’última pujada i encara me quedava un Power a la recamara. Confiança absoluta.
Juan Gran. Facil, (pensava que mai ho podria escriure això) envoltat de corredors que no mereixo, em sentia una mica fora de lloc, però em sentia fort i estava allí. Un privilegi. Un regalo. Un moment especial. Altre cop ZEN
Sols quedava la baixada. Ara si, tota per a mi, sense mirar darrera. Avall, avall, avall, avall i avall, “baixan pinyos”, “gas a fondo”, eufòric, escridassant al cervell “VA”, “VA”, “VA”, “VA”, “VA”, “VENGA”, “VENGA”, “VENGA”, avant !!. No volia trobar mes corredors. Volia trobar el límit. I sabeu que? Es la primera vegada que al vore lo poble penso “Ostres no...ja s’acaba?..jo ne volia una miqueta mes!”
Així que, eufòric, satisfet, orgullós avui mes que mai de ser de la UEC, i veient la cara de sorpresa dels xiquets sota la pancarta: “lo Papa!! es lo Papa!!” ho vaig celebrar com si hagués guanyat la cursa de la meva vida. I en aquell moment, va ser així. Això es ZEN i això es la cursa de Paüls! La Nostra!
By Angel
