Començaré per descriure aquella màgia, de la que parles quan un somni es
converteix en una il·lusió, la que
potser només tu creus i la que et fa lluitar més enllà del que moltes vegades
ni un mateix confia. Aquesta màgia és la il·lusió imprescindible per a engegar
i lluitar, per aconseguir un projecte com aquest.
Sóc conscient de que aquestes motivacions són incomprensibles per a la raó,
perquè per molt que les adornem la realitat és que el sofriment i l’esforç són
unes constants amb les quals lluites dia a dia i, a més, moltes vegades en
solitari . Però, finalment, ho projectes en un objectiu, una meta, i a per
ella! Y ya no explico “cuando lo consigues.... para eso no hay palabras!!”
Ana, ara que ja et coneixem més, podem afirmar que
de les tres ets la més competitiva i això, en un principi, ens feia por. “No
complirem les expectatives… Ana se’ns emprenyarà…”. A la vegada, el teu esperit
guanyador se’ns ha encomanat per poder fer el màxim d’entrenament i així no
defraudar a la resta de l’equip. Ana, ets una llobeta molt especial i que, com
totes, ha sumat. Com diu Cinta Espuny“dones aquell toc canyero a l’equip”.
Recordo l’any 2008 quan vaig
iniciar-me en aquest món de les curses de muntanya; durant aquest any i els
consecutius he tingut el plaer d’anar coneixent a les que avui serien part del
gran equip que hem format per realitzar la cursa del Llop i a la que em faria
de ” llebre” a una de les dos proves; Mònica, Marga i Leonor, (sí, sí.. Leonor...te
recuerdo ahí sentadita en l’Ampolla al finalizar los 30 y pico km diciéndome:
- Xicaaa!! Que aquí se viene a
disfrutar!! Jajajaja what???…eso mismo te tendría que haber dicho yo subiendo a
Caro!!! 2.24!! Gracias Leo!!!
Ei Monix!! I qui t’ho havia de dir a tu… que aquesta vegada seria jo la que
entraria a “100 metres” de meta al teu costat…. Que bona és la vida amb les
voltes que pega!!!
Pos si…
Aquell estiu, aquell dia... buf! Només vaig
participar a la cursa de Tortosa- l’Ampolla i, des de llavors, que ha estat un
repte aconseguir fer totes les proves de la Cursa del Llop (sola o
acompanyada...). Aquest any he tingut la
gran sort de tenir a dos companyes amb les que compartir-ho i amb les que
finalment ho he aconseguit! Moltes gràcies My wolves!! sense vosaltres
aquesta aventura no hagués estat possible. Aquesta és una cursa que pren com a
símbol el llop (nosaltres des del inici ens hem sentit identificades com a
llobes). Almenys jo m’he sentit identificada amb aquesta forma
d’interpretar-ho; un esforç que es pot dur a terme a nivell individual amb una
il·lusió compartida, m’encanta! Así pues…
las
connotaciones negativas de la palabra “loba” para referirse a una mujer nada
que ver con nuestras pretensiones al identificarnos con éste animalito feroz
que habita en los bosques!
Però, com tots sabem, aquí no acaben els agraïments. El suport i els ànims
durant el procés són també part d’aquesta energia que has de rebre per creure’t
que pots fer-ho i per motivar-te i seguir lluitant. Gràcies pels ànims que hem
rebut quan la incertesa de si ho aconseguiríem ha tingut lloc, ja que també han
estat una constant des de que les tres membres del UWT vam decidir
engegar i creure en aquesta il·lusió, moltes gràcies a tothom per confiar en
nosaltres!
Per acabar i donar pas a la transformació de Pubilla-lloba (que no tiene
ningún desperdicio) mi más sincero agradecimiento a todos aquellos que,
presentes o no, han creído y compartido con nosotras ésta ilusión!!!
Ja que les
pubilles som natros (Mònica i Marga), Ana seria més aviat fallera per ser de la
Vall d’Uixò, explicar que en els darrers anys hem tingut una gran metamorfosi al
passar de Pubilles amb una banda i un vestit elegant a les festes majors del
poble a ser llobetes, cansades, amb roba d’esport, apretant les dents... I que
aquesta metamorfosi és una simple
metàfora per dir-vos que qui creix evoluciona, qui somia està viu, qui
té reptes es mou, qui camina avança... i, al final, l’important no és
arribar-hi, sinó disfrutar dels moments i amb la gent que t’envolta, mentre ho
estàs intentant.
A les 6 del mati del dissabte 16 de juny, bengales, tambors i gralles donaven el tret de sortida a un total de 269 valents. Isa, Paco i jo, o millor dit, els XUT (Xalera Uec Tortosa) amb un ritme suau però constant empreníem el recorregut que ens portaria a passar per llocs tant emblemàtics com el Bastiments (2881m), el Pic de l'Infern (2869m), el santuari de Nuria i el Puigmal (2910m) i entremig camins d’ombra tupida, rocalls intransitables, avançar escoltant el brogit dels rius, prats alpins pintats d'un verd intens, les fagedes, les rouredes i les pinedes de pi negre, flors com la pastorella, el corniol o el neret florit com mai.... (ui! perdoneu, deformació professional, tornem al tema)
