LES FOTOS DE TONI
Una crònica de "la curta"
Tan bon punt vaig arribar a Saint Lary Soulan, després d’un plàcid viatge amb punxada inclosa i em vaig adreçar cap als apartaments "Les Arches" em preguntava, auré arribat en bon moment? auré encertat lo puesto? Osti tú, ho auré vist bé? Pos si. Les banderes de la UEC onejaven a les finestres i als balcons i allà estaven Anna, Marga, Rosa i Jesús...Desseguida vam dinar tota l’expedició formada per les famílies Tarazaga i López-Antó i un servidor, per cortesia de Leo, que portava menjar per un regiment, davant la mirada atònita de Campanilla que va veure com la seva concentració pre-cursa se n’anava en un instant a prendre vent entre fiambreres de carn arrebossada i ensaladilla russa.
Després de dinar vam anar a buscar lo dorsal, a passar revista de la motxilla i a recollir la bossa dels regals. La samarreta, en la línia del disseny francés, sobren comentaris, però a més hi havia paté de campagne, salxitxó de burro, pastetes, llet i vi per als més matinadors, o sigue que correcta. Una mica més tard i com que teniem un repàs pagat, Rafa i jo m’on vam anar a gaudir de la party. Allà vam coincidir, fantàstic!, amb j4s i vam enllestir rapidet la pasterada comunitària. L’ambient no era per llençar coets. Com que mos haviem quedat una mica decebuts, per no anarmon a dormir tan potxos la nit abans del GRP (gran repte punyetero) JohnW i OuD vam fer lo nostre particular GRP (gran ruta del patxaràn) pels pubs del poble (vive Le Kinito!!).
La "jornada de autos" va començar molt emboirada i plovisquejant, mos vam carregar a la furgo i vam arroplegar un paio que feia dit. Quina llaga!! No lo vam llençar per la finestra perque mos va pegar per riure però lo tio collons no va parar de tirar-mos la mala astrugança tot lo viatge, que si plouria a cantes que si lo fang, lo fred i los abandonaments. Mig adormits, mos vam encantar fent-mos fotos i vam entrar los últims al corralito, total que com s’entrava per mateix lloc que se sortia, estàvem a la primera línia de foc. Dix, neuf, huit, sept, six, cinq... hay loooooooteriiaaaaa. Una avalancha humana s’em va tirar damunt i jo mirant de ficar-me a un raconet, caminant xinoxano per la carretera me vaig quedar l’últim, jeje, tireu tireu, no m’asperesseu.
Anàvem dins del núvol. Les gotes finíssimes d’aigua suraven en l’ambient i la llum dels frontals s’hi reflexava fantasmal i allò s’anava empinant cada vegada més, total que vaig començar a saludar coneguts, fins que vaig trobar Anna i Leo que anaven enxufadíssimes i vam arribar junts al primer avituallament del Portet. Vaig arrear desseguida perquè volia anar sol. A partir d’aquell punt, una successió de pujades inhumanes, Bastanet, Sencours, Baréges, Portet.... totes de més de 1000 metres de desnivell i mooolt empinades. Dalt dels colls el sol brillava magnífic però ens haviem de submergir una vegada i una altra en el mar de núvols que ens esperava per sota dels 2000.
Als avituallaments fins al km 44 encara vaig anar trobant alguns companys, a partir d’allà i després d’una (només una!!) parada tècnica, al coll de Baréges, on em van passar referències horàries i contràriament al que em pensava, cabia la possiblitat d’arribar de dia, vaig esmolar una mica la destral perquè les baixades eren bones i tenia força per córrer al pla. I quin pla!! Prats d’herba tova que no volia que s’acabessen mai. Feia temps que no xalava tant corrent tot i lo cansament que portava i lo mal que ja em feia tot. Això si, a les pujades regulant moltíssim perquè les pulsacions s’em disparaven, però tot plegat ho vaig fer bé. Des de l’últim avituallament de Portet, fins a meta me va costar 1h20’, i al tanto de no foter-me una morrada perquè anava penjat amb la vista dels Marboré, Cilindro, Casco, Mont Perdut, uffff, encara m’esgarrifo ara quan hi penso.
I ja està. De la biére, du magret brassé entier de canard, du vin rouge du terroir, no paxaràn i paka la meta a esperar als companys que anaven tornant de la volta.
Enhorabona a totes i tots. Especialment als dos podis de la UEC, Reyes i Albert i també a Montse i David que es van quedar amb les ganes, després de treure tot el que portaven dins (sobretot David). Ànims que la muntanya no es mou del lloc.
Magnífic trail. Superb recorregut, excel·lent organització, voluntaris genials i públic, acompanyants i excursionistes amabilíssims. Per tornar-hi.
by oudur
GRP LA MEVA 1ª ULTRADISTANCIA
Be, com ja sabeu i igual que algunts/es aquesta era la meva primera prova de llarga distancia, la cual havia preparat força be, ja que els ultims entrenaments hem notava bones sensacions i recuperava força rapid i havia arribat el dia de demostrar-me a mi mateix aquesta suposada millora, al arribar a Sant Lary i respirar aquell ambient ja s´em va començar a moure aquell cuquet que portava dins, varem anar a buscar el dorsal i al hotel on hem vaig retrobar amb tots els companys i companyes de la UEC els cuals va manar a sopar tots plegats i amb el bon rollo i la broma que no falte, ja que si fou per aquestos moments res seria el mateix, acavem de sopar i cap al hotel a acabar de preparar el material i a descansar, be, deixem-ho en estirar-me al llit, ja algù es va deixar la motosserra en funcionament.
Toca el despertador i tots cap a meta a esperar el tret de sortida amb els nervis a flor de pell, pero amb la tranquil.litat de portar al meu germa d´acompanyant, ja que ell te molta experiencia amb aquest tipus de cursa, ja de sortida ens fiquem a un trot suau pero constant durant tota la pujada la cual anem controlant el temps per anar avituallant , els kmts, altitud, en fi que anavem be, quant arribem a dalt ens saltem l´avituallament ja que anavem be de menjar i de beure encara portavem les reserves a la meitat, cosa que no era suficient, ja que el proxim punt estaba a 18 km. vam fer tota la baixada a ritme i a falta de 6 o 7 km. ja no ens quedaba aigua al finat arribem al punt de control i avituallament km 30 de cursa omplim el camel i bidons i el meu germà pregunta la posicio que anavem i ens diuen 7e i 8e i al control n´hi havien 3 corredors mes o sige que se li obrin els ulls i hem diu que podiem apretar una mica i disputar la cursa i li dic que no, no hem veig segur de pujar el ritme quedant encara 45 kms. per endavant , hem comenta que es veu be per anar a probar-ho i li dic que vaigui que jo aniria fent al meu ritme, ja que hem feia respecte tot el que hem quedaba per endavant, ens repartim el menjar i ell va tirant ,comença la segona pujada i als 5 kmts. d´estar pujant hem començo a trovar malament, les cames no hem responien, no trobava un ritme comode i ja vaig començar a pensar amb el pitjor, creía que havia apretat massa el primer tram i que ho estaba pagant, al fi arribo dalt, havia perdut 2 posicions i hem veía el final molt lluny, començo a baixar i no anava, m´agafa mal de panxa i tinc que parar a fer necesitats mentre veía com 2 corredors mes pasaven acabo la baixada i al arribar al avituallament ja hem començo a tobar millor i faig la pujada a Tornabup a bont ritme i en bones sensacions a les cames, al arribar a dalt hem diuen que anava el 16e enfilo la baixada,anava adelantant corredors pero no sabia si eren de la cursa de l´ultra o de la meva, es igual no m´importava i al fi l´ultima Col de Portet el cual el vaig pujar a un ritme molt viu, sabia que era l´ultim lloc on tenia que patir ja que de cames hem veía be i podía forçar a la baixada i aixi ho vaig fer al arribar a dalt hem vaig llençar cap a meta, no parava d'adelantar corredors la majoria de l´ultra pero amb ansies de que algún seria de la meva cursa i milloraria posicions i al final aixi va ser no van ser moltes pero 12e per mi es una bona posició, estic satisfet, tambe la de tots els participants de la UEC que ens haviem marcat uns temps molt mes alts i els han rebaixat considerablement.
Xavi Gine
Crònica del Grand Raid des Pyreénées 2009
El dilluns 24 d’agost arribo al càmping Rioumajou, prop de Vielle-Aure, disposat a passar uns dies de sol i piscina previs al "Grand Raid des Pyrénées" (GRP) després d’haver completat la Carros de Foc aquell mateix cap de setmana. Fins a tres colls (Bonaigua, Portillon i Peyresourde) hauria de travessar des d’Esterri d’Àneu fins arribar al meu destí, per revolts i carreteres estretes, entre avetoses i fagedes, per bonics pobles i valls.
Núvols i tempestes em donen la benviguda al Pirineu francés, dinamitant els meus plans de remullades i "pànxing" al sol. Dimecres 26, una sortideta plàcida per a pujar (en cotxe) els mítics ports d’Aspin i Tourmalet, acaba en ascensió a peu al pic du Midi, aquell observatori astronòmic (o astrològic?) que ens dominà en un tram del recorregut del GRP.
Al càmping i als voltants de St. Lary no paro de veure homes i dones de cames fibrades, entrenant. Què he de fer jo entremig de tant de crack? Els integrants de la UEC Tortosa van arribant durant la setmana, primer les floretes, Ana i Jesús, Martí i Leo amb la família, els insensats de l’Ultra, Murall, Tara, Chaski, Jordi i els roqueteros Javi i Albert ("los últimos serán los primeros"). La bandera de la UEC Tortosa oneja a l’hotel de concentració, i més d’un se’n va a dormir sentint el "Viva la vida" dels Coldplay dins del seu cap.
Divendres 28, els més valents animen a la sortida dels "Ultra" a Montse, Reyes, Perales i Paco. Passades les deu del matí, els anem a trobar al punt de control d’Artigues, a on arriben els participants que semblen aparèixer d’entre la boira, del no res. Després dels ànims als herois i les fotos de rigor, una tarda tranquil·la a Arreau, recollida de dorsals i tarda relax.
L’excitació la nit anterior a les curses no em permet adormir-me massa d’hora, i per això vaig pensar que mirar la final de la Supercopa d’Europa era un plan perfecte. De camí al pub Kinito de St.Lary, em trobo a Oudur vagant pel poble, amb l’únic objectiu de fotre’s un patxarán. Com a bon pub, el Kinito tenia patxarán i el vam saborejar a la terrassa, tot esperant que es convertís l’endemà en la nostra particular poció màgica. Dissabte 29 d’agost, 5 del matí, fosc, boira pixadora...la muntanya marca la duresa des de la sortida. Sembla que et parli: "què vols una humitat que et cala els ossos? O prefereixes un dia clar, de sol espatarrant?". Mirant les fotos de la sortida, sembla que als corredors de la UEC Tortosa els hi és igual, perquè estan disposats a xalar sí o sí. De sobte ens trobem atrapats a les primeres files de sortida...sonen les esquelles! Estem en cursa! Només ens queden...buff! Millor no pensar-hi , i tirar endavant, intentant trobar cadascú el seu ritme.
No començo massa fi, hi ha alguna cosa dins la meva panxa que no rutlla, però afortunadament em passa després de mitja hora. M’ajunto amb Joan Forés, i amb un bon ritme, encarem la pujada cap a Espiaube i el Coll de Portet, per un camins emboscats i trams de pista. En dos hores i quart ens plantem dalt, i el que més apetia, la "soupe"; jo que en sóc un fan, vaig tripetir. Continuem la marxa per un tram ondulat, de fàcil sendera, però amb una notable sensació de fred. Si no em vaig posar els guants, va ser per no perdre a Forès, que en aquell moment, anava com una moto. Sortim de la boira al Llac de Bastan, i mirant enrera contemplem el mar de núvols a les valls, gentilesa de la inversió tèrmica, des dels colls assoleiats. Havien passat ja tres hores, però ni m’havia enterat. Joan pateix una entortillada baixant en direcció a Artigues, però arribem finalment a aquest punt de control en 5:35 aproximadament. Mentre mengem i carreguem de líquid, arriba Oudur, que jo crec que no s’atura ni deu minuts, i surt per la porta entonant cançons no aptes per a ser cantades en horari infantil.
Per arrencar, m’agrada el principi de l’ascensió al Col De Sencours, sense forts desnivells, ideal per escalfar motors després de l’aturada de 25 minuts. A mitja pujada, sento la necessitat d’incrementar el ritme, no sé per què. Em sentia còmode, m’agradava aquella pujada, coneixia el recorregut per la sortida de dimecres, sabia on acabava el coll, i vaig començar a avançar a gent, clavant els bastons amb ràbia contra les pedres. Un cop dalt, torno a coincidir uns minuts amb Oudur, que de seguida reemprén la marxa i també amb Joan Forés, Leo i Ana, que arriben un poc més tard. La baixada cap a Tournaboup la faig en una hora aproximadament, en general per camins pedregosos, trams de senda traïdora, mig tapada per la vegetació dels voltants i una mica de pista al final. Només pensava en el plat de pasta que m’esperava, que vaig devorar, i en poder estirar una mica. Quan ja em preparava per a marxar em torno a trobar a Leo i Ana, però sense Forés, que s’havia quedat enrera.
Aquesta etapa se’m fa llarga i pesada, noto que ja no tinc tantes forces. El Col de Barèges sembla no arribar mai, tot i això, encara vaig avançant gent. A la baixada cap al lac de l’Oule, però, és on noto que les cames em fan figa. Vaig preferir caminar per molts trams corredors per a guardar una mica de gasolina per al final. A l’avituallament, decideixo, molt encertadament, quedar-me amb Ana i Leo. Encarem la pujada al Col de Portet per terreny de pista, sabent que és la última pujada. Reconec que després del Portet, em pensava que la baixada seria més fàcil del què va ser. Després d’algun moment de tensió entre les xiques ("Leo! Tápame el culo!!!!"), vam assolir un bon ritmet per una zona que planejava fins a l’alçada de Soulan. Des d’allí, una baixada molt dreta ens va dur a trams de pista en progressiu descens, un terreny en teoria còmode, però on ja sentia cada pedra atravessar les meves Trabucco. A partir d’aquí, una misteriosa energia va sorgir de Leo, que quasi posseïda, va arrencar a córrer. Què li deu passar? "Que lo manso m’ha dit que havia d’arribar de dia!!". I així va ser, paraula de manso i tot Déu a córrer costa avall. Al menys, poc abans d’arribar als poblets, vam aconseguir pactar amb ella: "l’arribada la fem corrent...però ara caminem una mica, eh Leo?".
Feia rato que ja desvariàvem i anaven pensant en com entrar a meta, a lo Michael Jackson, a caballito, amb els pantalons baixats... Finalment arribem a Vielle-Aure (15:59:41),amb la família esperant a Leo (i fent un curradíssim seguiment durant tota la cursa) i tota la resta de uequeros, els cracks del Grand i els marcianos i marcianes de l’Ultra. I amb quines notícies! Tinc la impressió que tothom ha fet millor paper del què s’esperava. A mi em sortien 18 hores, sense comptar les aturades...què ens ha passat? A l’Ultra, la Reyes se surt (2a absoluta), com també Paco i Perales; llàstima Montse que es va haver (o la van haver) de retirar. Quin paper dels roqueteros Albert (4rt absolut) i Javi (12è absolut)! Marga, Rosa i Jesús arriben en menys de 20 hores, Chaski i Jordi arriben com si vinguessin de comprar el pa i Martí rebaixa el seu temps de l’any passat en una hora. Fa prop d’un any vam prometre a Martí que enguany aniríem al GRP, i bé que l’hem encertada: Martí, gràcies per portar-nos a aquesta cursa. A tots els que han estat aquesta setmana a St. Lary, corrent, o no i també a aquells i aquelles que no han pogut venir, però que pensaven en natros (Mauro, Isa, Elena, Fran, et al...), gràcies per una setmana inoblidable. I felicitats, Leo, vam arribar de dia.
by Rafa (J.W.)
Minicrònica de Leo
Jo no ser per on començar, però la veritat es que tenia molta il.lusió per fer aquesta cursa però a la vegada em feia molt de respecte.D´aquesta categoria amb uns desnivells tant fort i tants de kms no ho havia fet mai, però bueno vaig pensar Leo valor y al toro. Vaig seguir molts de consells del Manso, Perales entre d´altres i també uns bons entrenos , però el cuquet el tenia.Vaig trobar una molt bona companyia , ANNA, i ho vam aconseguir. El suport de la meva família també em va ajudar molt.Ha segut una experiència molt bonica i una satisfacció personal molt gran. M´hagués agradat compartiru en Isa i Elena però no va poder ser.
Fins la pròxima.
Besets a tots.
By Leo
Los mejores equipos de carreras por montaña en el Campeonato por Clubes FEDME
espurnejar a meitat del recorregut. La cursa era ràpida, uns 30km i 1600 de desnivell positiu acumulat. La gent va sortir “chillant roda” i jo només tenia lo conill en ment…..quines coses……com pot ser que un conillet em motivés tant! Ja no sabia si era el conill, o les ganes de competir, ja que després del baixón de l’estiu, i mal estat saludable que no em va permetre anar a Amposta, portava un ñirvi damunt que no m’aguantava.
