A l'espera d'alguna crònica i més fotos......I aquí va una curteta!!!
Diuen que els humans som els únics que ens entrebanquem amb la mateixa pedra dues vegades. I dic jo, llavors natros que som??? Ja no pel fet de que ens trobem i retrobem amb milers de les mateixes i que amb totes tenim contacte, sinó pel fet de patir mentres ho fem i tot i així repetim!!! jo encara penso que arribarà un dia que faré alguna d’aquestes sortides i arribaré intacta.. que il·lusa!!!!
Respecte al recorregut ha estat molt interessant, ha segut un plaer conèixer aquesta banda de les muntanyes, ja que, per la meua part, mai havia estat en aquestos raconets.
Les senderes molt guapetes però, una mica PORCULERES NO??? No es podia despistar una... a la mínima o turmell entre pedres o de morros a terra!! El primer tram fins la creu molt tècnic, però es que el segon encara ho era mes!!!
Les pujadetes de la primera part durilles, encara que a ritmet, alguns caminant suau i altres menys suau però caminant... La segona part (entenc que aquesta era abans de la última mega pujada!!), per mi també ha estat digna de menció, vaja trams mes netets que ens han deixat els últims temporals. Adintrant-mos per les senderes plenes de punxetes i patint els efectes d’aquestes sobre les cames continuavem sense saber de debò que encara ens faltava la última pujada. La última pujada es dureta sento dir als veterans... bueno, i jo seguint en lo meu penso; ja portem unes quantes no passarà res... però aquesta última tela lo llarguetaaaaaaa i duretaaaaaaaaa!! Aqui les cames ja no responien però a l’estil que ens caracteritza continuem fent fins que arribem als ventiladors on la sensació de ser un esser petit és l’unic que t’invadeix; sols t’has de ficar a sota d’un d’aquestos per descobrir que no ets tan gran com et creus!!
En fi, per començar la temporada per mi un debut com toca, patint, xalant i marcadeta per a un parell de setmanetes!! Algú sap si encara estic en edat de tenir la varicel·la???? Tinc les cames plenes de puntets vermells!!!
Enhorabona un altre cop per l’organització, gràcies per la companyia i felicitats per aconseguir-ho!!!
By Campanilla
Quina flipada això de les muntanyes de Cardó! Era la meva segona vegada, però com la primera. Felicitats pel recorregut, però amb una diferència important respecte del 2008: el sinyor Tirado l'havia senyalitzat quasi tot, quina feinada!!!
By Pep
Quina flipada això de les muntanyes de Cardó! Era la meva segona vegada, però com la primera. Felicitats pel recorregut, però amb una diferència important respecte del 2008: el sinyor Tirado l'havia senyalitzat quasi tot, quina feinada!!!
By Pep
Aquest cap de setmana en Gustavo, en Robert, en Sergi i jo hem fet la travessa llegendària de Rasquera a Tortosa per la serra de Cardó. Ens acompanyaren un grup d’unes 35 persones de diversos clubs, fent reagrupaments per no perdre’ns de vista durant massa temps. Per part meva, quina il•lusió de poder anar junts amb els companys tota la ruta! Tan diferent de les curses competitives on tothom agafa el seu propi ritme i la gent es dispara ja durant els primers kilòmetres. En canvi, aquest diumenge anàvem en ritme xino-xano, al menys fins a l’esmorzar, tot xerrant, fent fotos, carregant bateries amb vistes precioses o jugant amb la neu que restava en alguns indrets ombrívols.
A les primeres pujades ens va quedar clar el perquè del consell de posar-nos pantalons llargs i vells: hi havia PUNXES a tot arreu! I durant la segona part en trobarem més, d’arbusts punxeguts.
En quant a l’altimetria que esperàvem, res de “poc desnivell”! Hi havia pujades fortes que havíem de superar per arribar al cim més alt de la ruta, el Creu de Santo.
Allà es van obrir les motxilles i cadascú treia l’entrepà, barretes, fruits secs, etc.
Qui tenia més roba se la posava tota perquè feia molt vent en aquest punt.
Calculàvem que estàvem a la meitat del camí en temps, però, en kilòmetres, ni havíem arribat a una tercera part, després de les tres hores que havíem fet.
Així doncs, recarregats d’energia varem començar el segon trajecte de la travessa. Ara ens esperaven més baixades, alguna força tècnica i molt pedregosa! Els kilòmetres anaven volant, semblava. Tot i així, al final del tram de pista on varem fer un reagrupament de cares cansades, els rellotges indicaven aprox. 18km, o sia, ens en quedaven encara 16 més!!!
Als molins de vent deixarem enrere les senderes i el paisatge silvestre. Aquí, amb moltes ganes d’arribar i menjar paella, el qui podia encara, ho donava tot per superar aquest últim tram d’asfalt. I així arribarem. Feliços, contents, cansats i amb puntades vermells a les cames.
Quin començament més xulo del 2010!
Ragna
