"Corredores de la UEC Tortosa pasaron el Ebro el 1 de marzo de 2009 por las Illetes de Miravet. Primero en barcas y, una vez ganada la orilla opuesta y consolidada la cabeza de puente, tendieron pasaderas para facilitar el paso del grueso de las fuerzas.Ver listado del grueso de las fuerzas...
motse marxa
raul fabregat
(marxa)
Magüi (marxa)
Eva (marxa)
amiga d'Eva (marxa)
José Luis Mora
Belen
Ferran Torres
Joan Curto
Xavi Jan
Maikel Nebot
Pako
Isa
Mauro
Martí
Nando
Alejandro
Lorenzo
Nicolae
jesusenc (la nit abans tinc un sopar, pero alli estare...) (segúr que no)
Angel
Oscar
Elena
Anna
Pepi
Pepe
Cristina
Dani
Sandra
amiga de Sandra
Agusti
Maikel
Montse Sisteré
Reyes
David
Enric Povill
Marga
Javi
Puça
Cucut
23 comentaris:
Aquesta entrada va dedicada a "Loteria"
Chapeau x-kefe Líster
xeic, qui de tots es lo "grueso" de las fuerzas?
home jo estic una mica jambon últimament
Nens, com quedem per pujar a Miravet?
a les 7 a l'aparcament del sabeco?
total, lo bar de 4 camins estarà tancat i los que vaiguen en lo cotxe d'altre podran deixar-lo allà.
a les 7 a l'aparcament del sabeco?
total, lo bar de 4 camins estarà tancat i los que vaiguen en lo cotxe d'altre podran deixar lo seu cotxe allà.
com? a quina hora? lo bar estarà tancat? és que no me quedar clar, ho pots tornar a repetir?
molt currat xkf m'agrada a més guanyarem el pernil al grup més nombrós.
molt currat xkf m'agrada a més guanyarem el pernil al grup més nombrós.
xkf (?) qui siguis, ets un crack blogaire!
Pako, uns imperdibles me'ls podràs portar? Fa tant de temps...
Jo vindré directament des de Tarragona, imagino que no recullo a ningú..
Salut!
imperdibles? paké? fes servir los piercings
http://www.txantxiku.net/maratondonosti08/slides/donost08_167.jpg
http://www.txantxiku.net/
maratondonosti08/slides/
donost08_167.jpg
Si durante la maniobra de repliegue, alguna Unidad se viese aislada del conjunto, se abrirá paso a viva fuerza hacia la zona de paso del río más próxima, atacando al enemigo de flanco o retaguardia. El espíritu combativo de nuestro Ejército deberá hacerse patente aún en las situaciones más difíciles si éstas llegan a presentarse, teniendo siempre presente que la resistencia en las posiciones previstas por el Mando hará siempre posible el paso del río, aunque hubiere de hacerse hombre a hombre.
Puesto de Mando, a las 4´00 horas del 04 de Noviembre de 1938
De Orden del Ministro de Defensa,
El General Jefe del E.M.C.,
Fdo. Vicente Rojo Lluch
Como regla general, resistir. Sin ceder un metro. Y al mismo tiempo, aprovechar cualquier oportunidad para mejorar posiciones, hostigando continuamente donde se pueda, particularmente en aquellas zonas que puedan resultar pasivas. En todo el frente del Cuerpo, el enemigo debe ser hostigado. Tenemos que hacerle notar nuestra presencia en todo momento, dando continuamente golpes de mano que vayan mejorando nuestra situación. La pasividad debe quedar prohibida. La pasividad no conduce más que a perder la combatividad. La inactividad es un crimen. Nuestras fuerzas han de tener en constante tensión su espíritu combativo y el Mando que vacile en esta labor debe ser separado de su puesto.
Nadie debe pensar en la segunda línea. La primera línea debe ser defendida hasta la muerte y en ella juega el papel más importante las reservas locales.
Si al que abandona una posición se le debe fusilar, al Mando que no imbuye a sus subordinados el ejemplo constante de iniciativa y combatividad, lo merece doblemente.
Queda prohibido a los Mandos de este Cuerpo de Ejército hablar de que las fuerzas están cansadas. No puede tolerarse manifestaciones de este tipo que van en contra de la disciplina y pueden servir de base para tratar de justificar conductas. De sobra se conocen las dificultades por las que atravesamos, pero precisamente por ello es necesario aumentar el entusiasmo y el espíritu de sacrificio. Hay que pensar en luchar en todas las formas. Hay que pensar en saber morir deshaciendo todas las preocupaciones materiales que son perjudiciales.
així que de l'equipació ni parlar-ne no?
asteu fatal!!!
Els pirsings als mugrons són per les curses de l'estiu. No cal samarreta per penjar al dorsal però amb lo fred que fot ara no m'hi veig, no...
Cason dena, he fet el comentari anterior sense haver vist la foto...oco amb lo senyor del rabo solt pq amb més de 50 tacos corre en 1h 15' la mitja...segons van explicar en un post a El Atleta. És l'organitzaor de la cursa nudista de la plata de Sopelana...
Cason dena, he fet el comentari anterior sense haver vist la foto...oco amb lo senyor del rabo solt pq amb més de 50 tacos corre en 1h 15' la mitja...segons van explicar en un post a El Atleta. És l'organitzaor de la cursa nudista de la plata de Sopelana...
Pos este paio diu que en fred va molt millor per poder clavar los imperdibles, per que se li posen los mugrons de punta.
Fa un any i mig, tornant de Barcelona, em vaig trobar a Paco. Em va parlar d’un bloc de la UEC –del que sóc gairebé addicte des de llavors- i de les curses de muntanya que cada cop eren més nombroses.
Lo diumenge mentres conduïa cap a Miravet pensava en tot això; curiosament els nervis de la nit anterior havien donat pas a una tranquil•litat estranya. Tot m’era familiar (matinada salvatge, neguit per no arribar tard a la cursa, on trobaré un bany...tots els clàssics d’un matí de cursa).
I després de trotar una miqueta més uns previsors estiraments em trobava a la sortida. Àngel Solà, uns minuts abans m‘havia dit que aquestes curses passaven volant; vaig recordar-me’n d’ell més de mitja cursa...
Tret de sortida i el II circuit de les Terres de l’Ebre començava...és curiós com en un parell de quilometres, pàjares a banda, més o menys tothom ja està al lloc que pràcticament ocuparà a la meta.
Poc a poc s’estirava el grup i començaven, així m’ho va semblar, quilòmetres més llargs de lo normal, amb un no parar de pujades, de les de caminar i baixades més o menys tècniques (més o menys segons l’art de cadascú: a mi em fots 3 escales seguides i ...) tot flipant de lo guapo que estava el camp: la flor del romaní, la vista del riu des de diferents racons, els camps amb los marges treballats...potser vatros no ho valoreu tant perquè ja n’esteu acostumats però jo, amb tot lo que tenia al darrera de lesions i vida urbana em sabia a glòria!.
-Vinga que ja porteu 12 quilòmetres!- Quan em van dir això les alarmes se’m van disparar! Domés? I vaig tenir algun dubte d’acabar-la que per sort no es va confirmar.
Baixant 300 metres de desnivell per unes cordes que ni Al filo de lo imposible, un simulacre de pujada al castell (al final de la pujada t’explicaven que pel castell feia falta un altra costa) més la pujada real (i baixada) –en aquell moment hagués agraït que els templaris s’haguessen dedicat a la pesca a la vora del riu- van fer que l’exèrcit victoriós de les terres de l’Ebre –captiu i desarmat l’àcid làctic- arribés a la meta amb les acostumades pujades al podi per part d’alguns dels seus membres.
Mos vorem a Sant Carles i espero anar coneixent a tothom a poc a poc...
Publica un comentari a l'entrada