09 de juny 2010

Alpens 2010: L’home que somiava amb una mica d’asfalt i un bidó ple de Compeeds.

Este sóc jo. I ho somiava des del quilòmetre 16, quan vaig decidir deixar de córrer i començar a caminar per no perjudicar-me més los peus, del taló al metatarsià. I a cada avituallament preguntant si havia alguna drecera cap al poble d’Alpens, que tenia els peus destrossats i no volia córrer més. Però no, no n’havia, així que mentres processionava, modalitat calvari, cap a l’arribada, vaig decidir reflexionar sobre què m’havia portat a llevar-me a les 4 del matí, fotre més de 400 quilòmetres, estant com estava –veure crònica de Paüls 2010- i a 6 dies del Llop... 
Pos lo primer és lo paisatge. Córrer a Alpens és com visitar lo País Basc. Gamma de verds, vaques que no han vist lo pienso ni en foto, masies que podrien sortir a Qui viu aquí?, gent animant casi, casi, a lo Zegama (a lo Punta de l’Aigua haurem de dir des de l’atre dia), desnivell suau –en una de les pujades, veient com bufaven, pensava que ja vos voldria veure jo a Paüls-, molt bon ambient, i un final dels que m’agraden: gran rostida a la plaça del molt bonic poble. Una cursa, corredora en un 95%, de 26 quilòmetres i amb dos cims i 1000 metres de desnivell. 
I també  m’afecta l’angoixa d’haver estat 5 anys aturat. Sembla que si no faig totes les curses del món enguany, tot s’acabarà. I a pesar de la profecia maya o deljuiciofinalcuantoantes em sembla que no serà així, o sigue, Sinto, que aplica’t lo cuento! 
En aquests 10 quilòmetres que vaig fer caminant vaig veure l’embranzida de les curses de muntanya a Catalunya; no hi ha color. És l’esport de moda. La de traileros que em van passar, de totes bandes, sobretot del nord de Catalunya –dos seniencs als que vaig saludar n’eren la excepció- i un 99% per cent d’ells em va preguntar si estava bé –Sinto, com a representant de l’asfalt has de fer una mea culpa perquè natros no som tan així-. I com passa darrerament, per poc em quedo sense dorsal! Bona senyal en una època on cada cap de setmana poden haver mitja dotzena de curses. 
2h i 53’  després de la sortida, captiu i desarmat, vaig creuar la línia d’arribada. I hi ha que vore los somriures que em dedica lo de la farmàcia quan passo, cada dia, a comprar la dosi de Compeed. Diria que li brilla un € en un ull... 
Però sembla que salvarem lo Llop i, a Alpens, tornaré!. 
Sinto
Tornaré  a fer-la més vegades i vos animo a fer-la alguna vegada. Val molt la pena.

3 comentaris:

Pau ha dit...

Gran crònica (les desgràcies són més mediàtiques que de curses que van bé d'altres blogueros en tenim a patades jiji), en tot cas, com et dic, molt bona crònica des del tírol, brillant, fins a la darrera frase.

elena ha dit...

Molt bona crònica Ferran!!

Stieg Larsson al teu costat és un aprenen,jeje

Anònim ha dit...

Genial brief and this post helped me alot in my college assignement. Thank you as your information.