UTBCN-Sensació de plegar

 Començo per la segona part del títol. Eren les tres i mitja de la matinada, al Passeig marítim de Sitges, després 20 hores i 20 minuts d’ultra. Escrivia un SMS a Elena per dir-li que no aniria a fer d’escombra a la Cursa del Vent (ja ho vaig fer al missatge però torno a disculpar-me). En aquells moments la sensació va ser com si estigues plegant a meitat d’una cursa. M’explico, lo repte-entreno per aquest cap de setmana era el dissabte la Ultra Trail de Barcelona i diumenge fer d’escombra a la Cursa del Vent.

Anem per la segona part del títol, la crònica de la Ultra Trail de Barcelona. Es tractava de fer una volteta de 110 km i 4500 m+ en forma de 8 per dins de la Serra del Garraf , de Sitges cap a Begues, d’aquí a Torrella de Llobregat, tona a Begues i cap Sitges.

Sortida el dissabte a les 7 del matí, neutralitzada el primer km per dins Sitges, la gent a tota pastilla, em trobo darrera de tot, just davant meu los del Trote, s’acaben los dubtes de l’estratègia de carrera, a roda d’aquest del Trote, a més avui va lo “comandant” Garrosset (quantes vegades vaig recordar les explicacions de Perales quan ell els va acompanyar un bon rato a l’UTMB, si Jaume diu que a pixar, tots a pixar). A més de Jaume anaven Josep Maria i Angel, tots tres també estan inscrit a la Tor des Geants.

El recorregut és contínuament pujar i baixar 200 o 300 metres, per senderes pedregoses, alguna pista, molta vegetació (senderes brutes), pocs arbres (poca ombra) i molta calor. A partir de Torrella, meitat de cursa, començar a canvia el temps i hi ha una mica més de bosc. Després de la segona passada per Begues (km 70 aprox.) arriben les primeres gotes i uns quans kilòmetres on dominarà la pluja i les pistes, les tres darreres pujades metres, fins la darrera baixada de 20 km a meta.
Lo ritme és alegret i anem passant gent. Quan estem a prop de Torrella, a Josep Maria la calor no li va massa bé i afluixa una mica. A partir d’ara serem tres al grup, tot i que al final a Sitges arribarà Josep Ma davant. Fins la darrera pujada lo ritme no ha baixat, la nit, lo cansament, l’estomac, una sedera tècnica, lo fang... algun dels darreres que havíem avançat ens tornen a passar.
Com a final de festa ens van posar al mig del plató on van rodar Acorralado, la segona pel·lícula de Rambo. Els darrers tres kilòmetres eren pel passeig de Sitges i arribàvem al mar, abans d’agafar el passeig, per una riera. Igual anàvem pel mig, que pel costat, que per una pista paral·lela, que la creuàvem, que la tronàvem a creuar, tot això durant uns tres o quatre kilòmetres. Ja us he dit que feia tres o quatre hores que plovia. Al principi la riera tenia una de mica pendent, l’aigua corria i el nivell just per omplir les bambes, quan s’embassava com a molt aigua al genoll, a l’arribar prop de la mar, sense pendent l’aigua no corria massa però s’havia embassat molt i ens arribava a meitat cuixa. La sort va ser que alguns dels valents de davant havien esbarrat los cocodrils i les piranyes.