31 d’agost 2011

SKY RUNNER – CARROS DE FOC (11 de 11)



Un grup d’onze (los 4 Tors, Isa, Mònica, Jesús, Samu, Agustí, Pinyol i jo), més de 4.600 tècnics metres de desnivell positiu i gairebé 24 hores donen per a moltes anècdotes. Intentaré fer un breu resum des de la meva perspectiva en aquest tipus de proves de llarga distància, on asseguro que és més important la psique que el físic. 

Ens reunim al refugi d’Ernest Mallafré el divendres a la tarde. Poc a poc van arribant els amics. Es respira un ambient nerviós. La sortida ja l’han donat (de les 7:00h del matí del divendres) i també arriben els primers participants. Entre aquests es confonen dos roqueteros. “Buai!! Vatros aquí?” Sopem uns ara, uns després i anem a dormir, lo que podem, perquè els nerviets estan allí. A les 2:30h em toquen els peus. Això indica que ja és hora d’aixecar-se. Esmorzem ràpid i a les 3:25h ens donem el tret de sortida. 

Només començar ens perdem; ‘però què vol dir això?’ Sort que tenim un company que surt amb nosaltres (Joan) que ens indica el sender correcte. Saltegem els famosos túnels plens d’aigua i pista fins Josep Mª Blanc. Mengem algo ràpid i a seguir. Comencen a aparèixer els bucòlics estanys. N’hi ha alguns que no els podem veure perquè encara és fosc, però poc a poc comença a sortir el sol i ens plantem al refugi Colomina gaudint de les impressionants imatges dels estanys rodejats de muntanyes. Després de 3 hores més ens plantem a Estany Llong. Fins aquí estic prou animada; sé que he d’anar hidratant-me molt i menjant. Mònica em diu: ‘Ja portem 8 hores!!’ I jo li contesto: ‘Doncs ens queda això multiplicat per tres’. Ella no s’ho acaba de creure, però així és. I lo més dolent encara està per arribar: lo COLLET maleït DE CONTRAIX. És aquesta etapa la que em mata. Em costa molt pujar, ens trobem als roqueteros que baixen i ens ‘animen’, no s’acaba mai la baixada i, lo pitjor, Elena es fa mal. Després d’unes cures intensives per part del grup (sella ferides, tirites, gases, venes...) continuem. He de felicitar a Elena per la seva perseverança i no defallir en cap moment. Ets la millor! 

A partir de Ventosa i Calvell per a mi comença una altra cursa. Una cursa plena d’aspereses i moments molt baixos, anímicament parlant. Em de baixar a Restanca, per tornar a pujar pel mateix camí. La meva ment em diu que no, que després del que porto (12 hores) ja no es pot més, però confirmo que sí que es pot. Mà d’antiinflamatori i quatre toquets dels companys (Paco i Karim, sobretot) i cap avall i la primera. Va valer la pena anar-hi, ja que és un refugi en un lloc molt privilegiat. I alè, cap amunt!!. A partir d’aquí només faig que dir-li a la meva ment: “Ja està, això ja s’acaba, aguanta!!!” Es comença a fer de nit, ens tapem i arribem a Colomers. Estic morteta de gana i no ens volen fer res de menjar. Els ho demano per favor, que fa moltes hores que no mengem res en consistència. Cinc hores abans ja no ens havien volgut fer res. Al final ens donen sopa. Sabeu aquells gossets que passen gana i que quan l’amo arriba i els ho dóna el menjar ronyòs runen per a que no li prenguin mentre el devoren? Pos jo igual. Feia anar aquella cullera a les mil. Sortim pensant que ja no queda res. Ens costa molt arribar a Saboredo. Estic mig marejada. Mengem un poc més i “va Marga, que només en queda un” em dic a mi mateixa, “un i arribem”, si arribem, perquè anem justos de temps. El Coll de Ratera on està?... mira, ja el tenim aquí i, per fi... només queda baixada. Arribem a Amitges a la una i poc, només ens queda una horeta més de baixada. 

Tinc tantes ganes d’arribar!! Carlos, com a tots els refugis, és el primer en estar a punt per sortir. Arranquem, jo la primera pensant “només queda una horeta, va vinga!!”, però ara sí, que ja no puc més, em desinflo i les meves cames comencen a fer figa. M’adelanta tot el grup, em quedo al darrera i la meva psique comença a defallir. Jesús es queda amb mi. Estic tan cansada que ja no puc pensar en positiu i només ens fa falta perdre’ns... Sí, estem uns 10 minuts perduts per un sender que indicava ‘Estany de Sant Maurici’. Peguem mitja volta i m’entra una espècie d’ansietat, respiro molt ràpid, pateixo per l’hora... Quan ens retrobem amb el grup, al final de la pista, els maleeixo per no haver-nos esperat abans. Coses del cansament. Espero que ho entenguessin. Finalment, morta, quan es diu morta, arribem al refugi de sortida a les 2:54h del diumenge. Objectiu aconseguit. El cansament no em deixa estar contenta. A més, encara ens queda agafar la motxilla gran i tirar cap als aparcaments. Una hora més de caminar!!! Nooooo!! Adormida, coixejant, de banda a banda, com puc,...arribo a la furgoneta amb Jesús. 



Al despertar, tot i els dolors musculars múltiples i la cara inflada, ho veig tot d’un altre color: SÓC FINISHER DE LA SKYRUNNER!!!. I lo millor de tot: ho sóc junt amb 10 meravelloses persones més.

By Maggie

L'amo de les fotos

11 comentaris:

ISA ha dit...

Molt bé, Marga!! Una crònica molt xula i molt realista. He de felicitar a tothom, però sobretot a tu i a Mònica, ja que us heu estrenat amb el tema dels "ultres" i us heu portat com unes veritables campiones i patidores.

A partir d'ara, Elena i jo ja podrem tindre companyia femenina en aquestes proves. Xiques ultratraileres de la UEC: FORÇA I AMUNT!!!!

Anònim ha dit...

Una crònica TAL QUAL! sisi, hem patit, hem rigut però sobretot disfrutat de la companyia de tots. Uns 11 grans companys d'aventura i millors persones. Amb aquest tipus de companyia molts kilòmetres més farem. Però a descansar una bona temporada ara.....que jo tinc los peus molt inflats encara ;p
Monix

macagundena ha dit...

després de llegir la crònica hem feu una envejeta que pa que. si, si, envejeta en tot, tant en el dolent com en lo bó. cansament, nervis, angoixa, rialles, mirades i sobre tot la companyia són els ingredients que si els combines bé aconsegueixes la satisfacció de la feina feta. FELICITATS FINISHEROS I AMUNT ELS ÀNIMS PER TOReros/a

MANOLI CXM ha dit...

M'encanta seguir els vostres passos, no pareu i a més m'ho passe genial amb l'humor que vesseu. Un abraç fort, espere tornar a coincidir en alguna, salutacions des de València"

Rous ha dit...

Felicitats a tots!!! i en especial a Marga i a Mònica, de les altres dues rosses no m'espera menys, sempre ho aconsegueixen ;-) i dels nois, pos són de les terres, tiren tant si sí com si no!!!!

Molts besets!!

lo manso ha dit...

Ostras quina cronicassa. Com a germà no sé si m'esta massa bé felicitar-te, però t'ho mereixes. Quasi quasi he sofert, he patit, he maleït, he disfrutat... més llegint la crònica que compartint la volteta esta dels Carros dels collons.

Groguets ha dit...

Felicitats noies!!!!
Sou unes cracks!! Es nota que teniu bones i bons mestres!
Segui així!!!

Els groguets

Jesús ha dit...

Quan et cau el cel damunt perquè el cap ja no troba arguments per justificar els motius d'un càstig com el d'estar caminant durant més de 23 hores, resulta complicadíssim continuar. Però tu ho vas fer, i molt bé! Enhorabona per superar Contraix, Restanca i Sant Maurici!

Leo ha dit...

Moltes felicitats a tots , però sobretot a Mónica i Marga. Jo no tinc massa experiència però n' he fet algunes d' aquests kms i ja es varitat que tens moments de tot, però treus les forçes no ser d' on i ho aconssegueixes. I sobretot el millor record es la companyia. Quina envejeta quan llegia la crònica.

elena ha dit...

Meravellosa Crònica Marga, no ho podies descriure millor...es cert que hi han moments de patiment, però hi han molts altres gratificants que al final son els que queden! Enhorabona a tú i a Monica sou unes campiones!! benvingudes al món dels ultres!per cert a urgencies me van felicitar per la cura tant ben feta, jeje

Tara ha dit...

Molt bona cronica,Molt real.Enhorabona a tots els participants d'aquesta aventura.