30 d’octubre 2007

Crònica de la 13º edició de la Marató i Mitja Marató de muntanya de Sant Llorenç Savall.


Paco i Rafa a l'arribada de la marató

Aquest diumenge ens hem trobat solament 10 dels més de 43 corredors de la tira UEC Tortosa per realitzar la cursa de Sant Llorenç de Savall. Suposem que la falta d’assistència deu tenir unes causes ben justificades i, si no les té, segur que la dormideta del diumenge va ser reconfortant. Així que, i tornant a la crònica, després d’uns petits entrebancs de primeres hores: uns no canvien l’hora i arriben massa prompte i els altres es perden i arriben gairebé tard, a les 8 :30 h les noies es disposen a sortir. Val a dir que, aquest cop, la secció femenina de la UEC Tortosa es mereix un reconeixement per part de la resta de la secció trail per ser la que ha representat en majoria absoluta i, per primera vegada, la UEC Tortosa al Circuit de Catalunya de curses de muntanya; 4 dones (Elena, Belen, Rosa i Marga) enfront 3 homes (Kiko, Albert i Tara) ja que els altres tres, José Luis, Rafa i Paco, han preferit fer la Marató i, per tant, no puntuar. També ha estat dona qui s’ha emportat trofeu amb Elena com a tercera veterana i quarta de la general. Tot i això, no cal desmerèixer la representació masculina amb Kiko i Albert en molt bones posicions. Ni tampoc ens hem d’oblidar de la Montse de Tarragona que ha tingut trofeu en la Marató. El circuit de la mitja, com molts ja coneixeu, és molt ràpid ja que es desenvolupa bàsicament per pista i en poca pendent, per tant, no és gaire atractiu per la majoria de cabretes que circulen per aquí. Fet que no era excusa per no passar-s’ho bé i no assistir a la trobada. A més, per als que venien cansats de les multiactivitats de dies anteriors, els ho ha anat de meravella. Per últim, felicitar a Rafa pel fet d’haver acabat la seva primera marató de muntanya sense saltar-se cap control de pas, això sí, hi havia el Manso que el va conduir per bona direcció en tot moment.
By Marga
Les classificacions AKI>>
I aquí les fotos de David (el novio de la Reyes)>>

El diumenge matí semblava dins la normalitat, el típic dia que ens peguem la gran matinada per poder gaudir de la cursa del dia, segur que cap des quatre que anàvem al cotxe, Tara(vaig poder comprovar que és un crac conduint), Albert, Kiko i jo(Elena), pensàvem que acumularíem durant les properes hores tant d’estrès. L’odissea del viatge va començar quan ens vam saltar la sortida de Sabadell Nord, parem a un àrea de Servei per preguntar i les xiques aquelles es van espantar quan vam dir que volíem anar a Sant Llorenç, just anàvem en sentit contrari ens anàvem cap a Andorra(segons Kiko podríem comprar sucre), tornem a sortir a l’autopista (jo histèrica) ens paren a fer control alcoholemia (jo a punt de posar-me a cridar), que després de preguntar per on estava Sant Llorenç que anàvem a una cursa....ens vam lliurar de bufar, i cinc quilometres més abans de poder fer canvi de sentit, tornàvem a passar pel costat dels mossos(ara estaven a l’altra banda, sort d’això per que anàvem una mica rapidets), un cop agafada la sortida correcta , entràvem dins Sabadell, preguntàvem a la gent, a la que dubtaven (quasi tots ho feien) els deixàvem parlant i amb cara de no entendre rés, ens vam saltar algun semàfor en roig, això sí mirant que no vingués cap cotxe, vam passar una miqueta els límits de velocitat, quan adelantavem els cotxes ens pitaven (tampoc hi havia per a tant), vaig trucar a Paco per a que me reculligués el dorsal, m’anava traient la roba dins del cotxe, (ei, portava l’equip baix) temps d'arribar al poble, Paco esperant-mos amb el dorsal i les agulles, sembla que no li volien donar, si no li donen no surto, no havia temps d’anar a recollir-lo, me va cridar que me’n anés ràpid, corrent cap a la sortida colocant-me de qualsevol manera el dorsal, amb els últims segons Marga i Rosa me'l van acabar d'arreglar, les cames me feien figa estava molt però que molt nerviosa, i au a corre!Recordo que Albert al cotxe me va dir que aquestes situacions algunes vegades fan que et vagi bé la cursa, en el meu cas va tenir raó. Ah gràcies als tres per aguantar-me crec que me vaig posar una mica impertinent.Ah, Felicitats als Raiders!!Espero que els lesionats i els malalts ja estesseu bé!!
By Elena (la isterica)


Lo bemeuve de Tara

17 comentaris:

Anònim ha dit...

Enhorabona a tot hom i en especial a la secció femenina.
A veure si per a la cursa de Castell Burriac en podem ser alguna més.

Anònim ha dit...

marga se te dona ve aixo de la conica,

Anònim ha dit...

yo al burriac si que vendré, si me pasa el picor de regata

Anònim ha dit...

Ladillas ???

Anònim ha dit...

Los que van quedar a les 5 de la matinada a quatre camins i van arribar a les 8 i mitja (hora de sortida de les dones) a Sant Llorenç podrien fer una crònica del viatge.

Los dels raids se'n podrien fer un ells de blog. Jo estava tot conten que era primera notícia o capçalera de la pàgina i que ho seria per mols dies i ara ja han penjat això del Montsant (ja veurem quans comentaris hi posen)Me sap mal per lo kefe que veig que s'aficiona als raids.

Anònim ha dit...

Tu lo que has de fer es puntuar i deixarte de mariconades de maratons, a veure si per culpa teua perdrem los circuit.

Anònim ha dit...

El diumenge matí semblava dins la normalitat, el típic dia que ens peguem la gran matinada per poder gaudir de la cursa del dia, segur que cap des quatre que anàvem al cotxe, Tara(vaig poder comprovar que és un crac conduint), Albert, Kiko i jo(Elena), pensàvem que acumularíem durant les properes hores tant d’estrès. L’odissea del viatge va començar quan ens vam saltar la sortida de Sabadell Nord, parem a un àrea de Servei per preguntar i les xiques aquelles es van espantar quan vam dir que volíem anar a Sant Llorenç, just anàvem en sentit contrari ens anàvem cap a Andorra(segons Kiko podríem comprar sucre), tornem a sortir a l’autopista (jo histèrica) ens paren a fer control alcoholemia (jo a punt de posar-me a cridar), que després de preguntar per on estava Sant Llorenç que anàvem a una cursa....ens vam lliurar de bufar, i cinc quilometres més abans de poder fer canvi de sentit, tornàvem a passar pel costat dels mossos(ara estaven a l’altra banda, sort d’això per que anàvem una mica rapidets), un cop agafada la sortida correcta , entràvem dins Sabadell, preguntàvem a la gent, a la que dubtaven (quasi tots ho feien) els deixàvem parlant i amb cara de no entendre rés, ens vam saltar algun semàfor en roig, això sí mirant que no vingués cap cotxe, vam passar una miqueta els límits de velocitat, quan adelantavem els cotxes ens pitaven (tampoc hi havia per a tant), vaig trucar a Paco per a que me reculligués el dorsal, m’anava traient la roba dins del cotxe, (ei, portava l’equip baix) temps d'arribar al poble, Paco esperant-mos amb el dorsal i les agulles, sembla que no li volien donar, si no li donen no surto, no havia temps d’anar a recollir-lo, me va cridar que me’n anés ràpid, corrent cap a la sortida colocant-me de qualsevol manera el dorsal, amb els últims segons Marga i Rosa me'l van acabar d'arreglar, les cames me feien figa estava molt però que molt nerviosa, i au a corre!
Recordo que Albert al cotxe me va dir que aquestes situacions algunes vegades fan que et vagi bé la cursa, en el meu cas va tenir raó. Ah gràcies als tres per aguantar-me crec que me vaig posar una mica impertinent.

Ah, Felicitats als Raiders!!

Espero que els lesionats i els malalts ja estesseu bé!!

Anònim ha dit...

no en tenia prou amb lo punyetero raid del montsant que lo bemeuve de Tara tambè me pren protagonisme al blog. En lo bé que m'ho havia muntat corrent la marató, comprant a la cronista... Lo dels punts per al circuit si que em dolen, un altra vegada sirà.

Anònim ha dit...

Va home no t'enfades, clar que té merit fer una maratò i acabar-la rient com vau fer els dos, però per a mí el merit el vas tenir quan et vaig veure a l'entrada del poble amb el meu dorsal a les mans,t'estic molt agraïda.

Felicitats per la marató!!!!

Anònim ha dit...

Paco agoiste, que no ne tens prou en la foto del UTMB, que fa 3 mesos que està penjada.

Anònim ha dit...

Marga, nena!!! Quina crònica tu!!! D'aquí al Premio Planeta, jeje!!!

Anònim ha dit...

Per cert Rosa, tu no n'havies de fer una de crònica d'una sortida barranquera ??

Anònim ha dit...

Ai!! era jo qui l'havia de fer... Vols dir que no vam quedar que seria millor que la fes Perales. Jo, ara, ja no em vieg en cor de fer-la, com ha passat tant de temps... de totes maneres un crònica sense fotos... Mira, lo millor es quedar per fer un altre barranc, fer fotos... i ja faré la crònica tu!!!

Anònim ha dit...

Vale, pero mentres no quedem per fer un barranc, com que ja hem quedat lo domenge per anar a la punta de l'aigua, lo que pots fer, es vindre amb una llibreta i prens apunts per fer una crònica xula.
Jo ja te faré les fotos.

Anònim ha dit...

Ui ui ui!!! Com he de venir jo a fer esta volta??? Però sino sobreviuria... que ens coneixem i vatros no sabem anar a poc a poc. Deixa'm resevar forces per al meu gran objectiu, acabar Burriac amb condicions ;) "I a Dios pongo por testigo..." que si no em fa mal el peu, este finde surtiré a entrenar

Anònim ha dit...

Rosa, teu juro que si vens t’asperarem tot lo que faigue falta. Faltaria més.

Anònim ha dit...

por Dios Rosa que les das a estos chiquillos que los llevas locos?