Xikatú, ke fa’l rúbio?

Quan m’he despertat este matí, encara em ballava el cap entre Miravet i Farrúbio. Estava estirat al llit, desvetllat per la imatge d’aquella forma suau i arrodonida, culminada per una protuberància, que em cridava com un far al nàufrag: vine a miiiiii.
Tú, cap al Farrúbio falta gent. Bé de fet no faltava ningú, estàvem Elena, Rosa, Marga, Anna, Sandra, Eva, jo i em penso que algú més. Total que si la tria era entre aquesta perspectiva o passar-me tot lo dissabte al matí amb uns quants riberencs peluts, està clar que l’he encertada de ple.
Quan per fi hem arribat a Carreretes (ha costat lo seu), només de posar los peus a terra les meves noves Asics Attack han sortit volant sendera amunt. Per sort Elena m’ha dit que Sandra i Eva havien vingut a “la caminada”, o sigue que quan la cosa s’ha empinat de veritat tenia una excusa perfecta per afluixar lo ritme. Això mos ha permès anar de palique tot lo rato i mentre enfilàvem cap amunt, lo dia grisot, humidot i mecagontot ha deixat pas a un tímid solet que mos ha acompanyat la resta del camí.
Un cop a dalt, els que anàvem davant no hem tingut la delicadesa d’aturar-mos al cim per a que les debutants veiguéssen lo paisatge (més vist que lo TBO) Sort de Nando i Martí que amb lo ditet los senyalaven los puestos més emblemàtics del terme.
La baixada, molt ràpida. Però en un moment que m’he despistat i Xakixan m’ha passat davant, mos hem trobat enmig d’un GMR (GranMerdeR) de boixos i solcides de marges kepaké. Sort que amb la meva intuïció innata hem anat tirant cap avall fins que hem vist dues marcianetes que baixaven per la sendera. Elena s’ha quedat amb les ganes de fer el recorregut bó d’una punyetera vegada.
Al corral dels ganduls un reagrupament i una retallada entre les oliveres fugint del gos dels Baskerville, mos ha dut fins la carretera.
Un matí genial. Però no aconsegueixo treure’m del cap aquella forma arrodonida i suau, graciosament coronada......uff! a veure si a Miravet s’em passa la dèria.
Les fotos de Xakixan

Les fotos de Nando