Reportatge gràfic: http://reportatgestrailuec.blogspot.com/2008/03/marxa-gai.htmlCrònica de la marxa guai (1ª etapa)
Acabada la Cursa del Montepio i amb una mica de retard sobre l’horari previst, a les 13:15 sortíem dels Reguers les/los 10 vivakeres/os, carregats com a burros, disposats a fer parada i fonda allà on convingués i preparats per si ens tocava passar uns quants dies perduts pel port.
Los plans que s’havien fet, quant al recorregut i els avituallaments, els vam anar trencant a cada passa i a cada mos. Vam pujar cap a la Vall Servera per l’inevitable i pestòs asfalt. Per sort lo dia encapotat mos va evitar una bona torrada i l’entorn bucòlic de la vall desseguida va endolcir la caminada. Progressàvem pels impressionants còduls de la Vall Figuera, amenitzats pel variat repertori del Manso... aPaTrUlLaNdO lA sIuDaaa!!!, lo Salt del Ximenot i sendera amunt amunt, fins empalmar amb el GR i amunt amunt i rapidet fins que per fi vam arribar al primer avituallament previst, los Pous de la Neu.
Allà tocava bocata i manta, però en lloc d’això ens esperava uns taula parada, amb pa amb tomata i fato i vianda i escudella i carn d’olla, vi, carajillo, etc etc. Només portàvem 4 hores de camí però jo estava rebentat i com que feia fresqueta, vaig començar a tremolar de fred, això i la perspectiva del que quedava per davant em va decidir a retirar-me. Un cop baix per a l’ego i un exercici inèdit de seny en un servidor.
De fora estant, els vaig veure allunyar-se, corrent i rient i s’em va fer un nus a l’estòmac.
By oudur
Crònica de la marxa guai (2ª etapa)
La segona etapa de la Marxa Guai va començar al restaurant emprenent el camí cap al Refugi de les Clotes seguint el GR7 per les Foies. Anavem capitanejats per Claudia, qui es coneix a la perfecció el tram. Com en la resta de la marxa el Fary de Soldevila ens va amenitzar l’excursió amb el seu Hit “Apratullando la Siudaaaaaa!!” i el seu cunyat John Wayne contraatacava amb l’èxit del moment “Baila el Chiki Chiki”. De sobte ens va atrapar la boira, la qual ens va acompañar fins al refugi. Un cop allí vam poder veure el bon resultat de les reformes, de fet, als nostres ulls pareixia un hotel-spa (en vistes de que havíem de pasar la nit a una cova, no anàvem tant mal encaminats). Vam fer un “tentenpie” i vam continuar la marxa, ja que… com podeu entendre, després d’estar caminant unes 7h no enteníem prou, era massa aviat per fer parada i fonda.Vam marxar direcció del Mas de la Franqueta, coneixedrors de que pel camí trobaríem aigua, la qual ja començava a escassejar. Durant la baixada vam deixar enrera la boira i vam poder gaudir d’una nit ben estelada, tot un espectacle i un regal per als sentits. Tot i que va ser Marga qui va veure de més a prop “les estrelles” per culpa de les seues llagues. A la passarel·la de la Cova Picasso, vam fer una parada a boxes per carregar d’aigua, per pendre uns Kinder Bueno i per fer les primeres cures a Marga, que li van servir per aguantar estoicament fins a la Cova del Frare. La pujada pel Barranc del Carrer Ample la vam començar ben aniamts, sabedors de que adalt s’acabava la primera jornada de la Marxa Guai. Arribats en aquest punt , el kefe va fer valer el seu títol per guiar-nos quasi directes fins a la cova. L’alegría ens va desbordar a l’entrar a la cova, i va ser Marga qui va exterioritzar-la amb més èmfasi amb uns crits de: “Casa, casa… ja estem a casa, bien!! Casa, casa!!!!
Un cop a la cova els hòmens van fer de machitos i sense descansar van anar a buscar llenya ràpidament, mentre les dones vam fer de laydies i ens vam canviar i acomodar també ràpidament. Lo Manso va ser l’encarregat d’encendre el foc, i no només encendre’l, sinó que el va estar revifant durant tota la nit, cosa que li vam agrair moltíssim. Un cop sopats i revitalitzats gràcies a la poció mágica de les Neus, Marga ens va fer morir de risa amb el seu repertori de xistes, jeje!! Què bo, lo de la nina, jajaja!! La nit va ser bona i mínimament vam poder descansar. Quina estampa, tots juntets tapadets amb les mantes, semblavem unes sardines platejades!! Elena diu que va patir una mica de fred, però no sé jo… perquè pel que es veu al reportatge, tant ella com Isa vam pasar la nit ben acompanyades, ui ui!!
A l’endemà, després d’esmorzar, vam encarar l’últim tram del barranc per trobar-nos amb Fran, el Pràctic i Perales prop del mas de Maraco.
Al Coll d’Alfara a les Rases, Marga i jo vam treure lastre al grup i vam encarar la baixada cap a la Ganaderia de Mur. La baixada va ser molt animada, erem taaaant felices… pensant que arribaríem aviat a casa, que ens alliberaríem de l’olor de la cova, i que a més a més, seríem les primeres en arribar al Calau per birretejar ben agust… però… ja ho diuen que no hi ha res etern! Quan ja havíem saltat un parell de valles, no sabem perquè, ens vam encarar cap a un tancat de bous. Per arreglar-ho, vam saltar una valla i ens vam posar a un altre tancat de bous. Natros feiem uf,uf!! I ells conetstavem muuu! muuu!! Total que vam estar 10 minuts “arriva y abajo” pel de Mur buscant la sortida, i no va ser fins que vam pujar als cotxes que vam poder fer un llarg i relaxat: ufff!!
Un cop a la cova els hòmens van fer de machitos i sense descansar van anar a buscar llenya ràpidament, mentre les dones vam fer de laydies i ens vam canviar i acomodar també ràpidament. Lo Manso va ser l’encarregat d’encendre el foc, i no només encendre’l, sinó que el va estar revifant durant tota la nit, cosa que li vam agrair moltíssim. Un cop sopats i revitalitzats gràcies a la poció mágica de les Neus, Marga ens va fer morir de risa amb el seu repertori de xistes, jeje!! Què bo, lo de la nina, jajaja!! La nit va ser bona i mínimament vam poder descansar. Quina estampa, tots juntets tapadets amb les mantes, semblavem unes sardines platejades!! Elena diu que va patir una mica de fred, però no sé jo… perquè pel que es veu al reportatge, tant ella com Isa vam pasar la nit ben acompanyades, ui ui!!
A l’endemà, després d’esmorzar, vam encarar l’últim tram del barranc per trobar-nos amb Fran, el Pràctic i Perales prop del mas de Maraco.Al Coll d’Alfara a les Rases, Marga i jo vam treure lastre al grup i vam encarar la baixada cap a la Ganaderia de Mur. La baixada va ser molt animada, erem taaaant felices… pensant que arribaríem aviat a casa, que ens alliberaríem de l’olor de la cova, i que a més a més, seríem les primeres en arribar al Calau per birretejar ben agust… però… ja ho diuen que no hi ha res etern! Quan ja havíem saltat un parell de valles, no sabem perquè, ens vam encarar cap a un tancat de bous. Per arreglar-ho, vam saltar una valla i ens vam posar a un altre tancat de bous. Natros feiem uf,uf!! I ells conetstavem muuu! muuu!! Total que vam estar 10 minuts “arriva y abajo” pel de Mur buscant la sortida, i no va ser fins que vam pujar als cotxes que vam poder fer un llarg i relaxat: ufff!!
By Rosa
Crònica de la marxa guai (3ª etapa)
La tercera part d’aquesta crònica s’escriu sense haver llegit la segona, cosa que cinematogràficament pot passar. No es va rodar abans que la segona, la tercera part de Regreso al Futuro? No obstant, aquest atreviment pot comprometre el fil conductor de la crònica, conduint, bé a una manca de continuïtat entre les seves parts o a un excessiu solapament, o hauria de dir encavallament...Que no entens aquesta broma? Doncs acaba de llegir dropo/a!!
M’imagino que hauria de començar des del moment en què, després de trobar a Perales, Pràctic i Fran al Mas del Maraco, els cavernícoles ens disposàvem a continuar la nostra marxa, amb destí conegut, els Reguers, però per camins incerts. Les dues floretes de l’expedició van preferir abandonar-nos quan ens dirigíem cap a l’Enrajolada. Sabien que els hi esperava si continuaven la marxa amb la resta de cavernícoles: només quilòmetres, i desnivell, i que si Champex, i que si la Bovine...Elles buscaven emocions fortes, van triar el camí recte cap a Alfara i finalment “Margarita, la niña de Soldevila” i “Rosa la Coenta de Campredó” van sortir per la porta gran, amb dues orelles i el rabo (un per a cadascuna, per a no barallar-se).
Els cavernícoles continuaren el seu viu ritme, amb la companyia dels nouvinguts, que només van poder seguir-los gràcies als últims glops de la poció màgica preparada a la cova, seguint la recepta d’un vell druida que habita les muntanyes dels Ports (però que podeu trobar gairebé sempre als Pous de la Neu a l’hora del cafè). Després d’estrenar una ruta alternativa per a retallar una mica de temps a la Nocturna, començàrem la dura pujada al Coll d’Alfara. En aquest moment, els efectes secundaris de la poció màgica van causar estralls en Clàudia, però sobretot en els què hi anàvem al darrera. Almenys el moment va servir-li a Isa per a començar a aclimatar-se a la manca d’oxigen a l’Aconcagua. A partir de coronar el coll, i després d’una pràctica lliçó de geografia, el qui escriu començà el seu Via Crucis. A pesar d’haver-se embetunat de vaselina davant els primers símptomes, l’escaldada de baixos progressava al mateix ritme
que davallaven les seves forces. Pensava que un bon avituallament a la font d’Alfara (un poble amb unes promocions immobiliàries interessants, amb habitatges de 3 habitacions més golfa a preus irrisoris) el faria revifar, però ni l’aigua fresca, ni les sobredosis d’Oreo ni el crit de guerra de la tribu (Apatrullando la siudaaaaá!!) van aconseguir ressuscitar-lo. I així, va començar a prendre forma la llegenda de John Wayne, un cowboy sense cavall, amb un únic destí: el Saloon Calau dels Reguers, on poder recuperar el seu orgull a base de bourbon. El tram final de l’expedició va venir marcat per la fina orientació de la Lluenta, que ens va voler fer una ruta turística per totes i cadascuna de les oliveres del terme municipal dels Reguers. Sort que l’aventura acabà com ho fan els còmics d’Astèrix, en companyia de la resta de la tribu i amb un bon banquet...
La tercera part d’aquesta crònica s’escriu sense haver llegit la segona, cosa que cinematogràficament pot passar. No es va rodar abans que la segona, la tercera part de Regreso al Futuro? No obstant, aquest atreviment pot comprometre el fil conductor de la crònica, conduint, bé a una manca de continuïtat entre les seves parts o a un excessiu solapament, o hauria de dir encavallament...Que no entens aquesta broma? Doncs acaba de llegir dropo/a!!
M’imagino que hauria de començar des del moment en què, després de trobar a Perales, Pràctic i Fran al Mas del Maraco, els cavernícoles ens disposàvem a continuar la nostra marxa, amb destí conegut, els Reguers, però per camins incerts. Les dues floretes de l’expedició van preferir abandonar-nos quan ens dirigíem cap a l’Enrajolada. Sabien que els hi esperava si continuaven la marxa amb la resta de cavernícoles: només quilòmetres, i desnivell, i que si Champex, i que si la Bovine...Elles buscaven emocions fortes, van triar el camí recte cap a Alfara i finalment “Margarita, la niña de Soldevila” i “Rosa la Coenta de Campredó” van sortir per la porta gran, amb dues orelles i el rabo (un per a cadascuna, per a no barallar-se).
Els cavernícoles continuaren el seu viu ritme, amb la companyia dels nouvinguts, que només van poder seguir-los gràcies als últims glops de la poció màgica preparada a la cova, seguint la recepta d’un vell druida que habita les muntanyes dels Ports (però que podeu trobar gairebé sempre als Pous de la Neu a l’hora del cafè). Després d’estrenar una ruta alternativa per a retallar una mica de temps a la Nocturna, començàrem la dura pujada al Coll d’Alfara. En aquest moment, els efectes secundaris de la poció màgica van causar estralls en Clàudia, però sobretot en els què hi anàvem al darrera. Almenys el moment va servir-li a Isa per a començar a aclimatar-se a la manca d’oxigen a l’Aconcagua. A partir de coronar el coll, i després d’una pràctica lliçó de geografia, el qui escriu començà el seu Via Crucis. A pesar d’haver-se embetunat de vaselina davant els primers símptomes, l’escaldada de baixos progressava al mateix ritme
que davallaven les seves forces. Pensava que un bon avituallament a la font d’Alfara (un poble amb unes promocions immobiliàries interessants, amb habitatges de 3 habitacions més golfa a preus irrisoris) el faria revifar, però ni l’aigua fresca, ni les sobredosis d’Oreo ni el crit de guerra de la tribu (Apatrullando la siudaaaaá!!) van aconseguir ressuscitar-lo. I així, va començar a prendre forma la llegenda de John Wayne, un cowboy sense cavall, amb un únic destí: el Saloon Calau dels Reguers, on poder recuperar el seu orgull a base de bourbon. El tram final de l’expedició va venir marcat per la fina orientació de la Lluenta, que ens va voler fer una ruta turística per totes i cadascuna de les oliveres del terme municipal dels Reguers. Sort que l’aventura acabà com ho fan els còmics d’Astèrix, en companyia de la resta de la tribu i amb un bon banquet...By John Waine 
Crònica de la marxa guai (lo otros...)
Segur que és masa llarga, però entre diarrea i diarrea m'ha donat temps a fer una mena de crònica dels 2-3 oblidats...jeje
CRÒNICA PARTICULAR:
Després de tenir-ho tot preparat per canviar-me i sortir a l'endemà, dormir-me al sofà fins les 12 tot i l'emprenyada pels pocavergonyes del club de la ciutat comtal. Canvi d'hora als principals rellotges de la llar per no tenir susto i al cau.....al poquet, canvi de bolquer per repetir operació cap a les 5.....però a les 6,45 ja estava davant de l'esglèsia on l'altre penitent ja m'esperava. Un cotxe a l'entrada de la vall cervera, l'altre cotxe davant del de Mur, encara de nit i amb un cartell de PERILL BOUS BRAUS!!! (amb 2-3 idiomes més).
Surt un camió del de Mur i tots dos beneïts abordant lo camió a banda i banda preguntant si havien bous per la sendera. La resposta d'un immigrant torero fou:
-toros? pararriba? us los vais a encontrar eh? seguro que pararriba? y de noche? uff, seguro, seguro!!!!
Els dos beneïts mirant-se com dient: no serà tant, home.....però en anar-se'n el camió i abans d'engegar el frontal un beneït li pregunta a l'altre:
- i si anem pel toscà?
- pós quasi que sí respongué l'altre beneït
- però vols dir que estaran al mig de la sendera?
- pós no sé, però no seran mansos?
Em sembla que van sortir mes preguntes sense resposta per segon que a n'anquell programa de "donde estas corason", però com els entrevistats del programa, cor fort i pálante. Al cap de no res, primera porteta amb tanca......no portavem ni 5 minuts i el cor com si estessem pujant Joan Gran....els frontals no sabien ni on era la sendera, només miraven dreta i esquerra.
De cop se sent un MUUUUUU!!! ens aturem; venia del corral....però el pensament comú era: JODER QUE PATIREM!!!! però amunt i amunt.... De cop la sendera que es fa estreta i tancada i al pràctic només se li acut dir: ja hem arribat a estafeta!!! i natros sense el mocador roig de torn....allí només hauria hagut la sortida de fer salt d'alçada sobre la tanca amb punxes...... Segona porteta amb tanca: i això és bona o mala senyal? poques pasterades de bous feien pensar lo primer; sortosament, pensava jo s'anava fent de dia: però no, xato, no, pals bous pitjor: es veu que de nit igual no et veuen....però si et ve de cara, ves i explica-li...
Al poc, (i sendera amunt com no!!!), tercera porteta: ara ja, si era o no bona o mala senyal ja ens hi fotia. A sobre, mirant cap avall, òndia!!! un 4x4 blanc aparcat a l'entrada del de Mur.....i s'encèn una llumeta: 4x4 blanc=Perales, a quin sonat se li acudiria fer la selva, matinar i fer aquella pujada=Perales; que li dic al pràctic? que ve perales!!!!! com dos bous de miura i aprofitant l'eco, cridem: PERAAAAAAAALEEEEEEES!!!! però res, tot i que imagino que si havia algu despert al de Mur s'hi van Kgar....
Aquell crit li va servir al pràctic com una injecció de testosterona, i font-li corrent cara amunt.....això ell, jo només pensava en que la pujada eren entre 50-70 minuts i el collet no arribava (i algú em va dir que la pujada era suau....cardinale, cardinale....).
Per fi arribo dalt: lo meu guia ja baixava a buscar-me per tornar a fer les 2 darreres corbes, i sense gaudir que els dos peus tocaven a terra, comença a correr sendera avall. Aquí rai!!! 85 kilos tiren sense problema.
I ja, al mas del maraco, altre cop a pujar pulsacions: dos bous jovenets i mami vaqueta!!!. Ens mira la gran i comença a correr muntanya amunt. No va caler ni mirar-nos, maricon l'ultim i cap a la part de darrera del mas.....quan ens girem, resulta que els pobres vacunos sí que tiraven amunt, però per l'altre part de lloma i més kgadets que natros imagino. Mirant a la serra, uns mascles de cabra encara riuen ara.....
I per 2 minuts vam tenir la sort que els nocturns/es guais no ho van veure, els quals ja assomaven la pujada del mas del maraco, apunt per la retrobada.
No se vayan todavía......que sí, que sí, el del 4x4 blanc era Perales, i TOT I QUE RETALLANT NO ENS VA AGAFAR, l'ultra es va afegir al glopet de cremat.
Llarga, no?
By roquetero 
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
